Un cim molt llunyà

Encara que en les nego­ci­a­ci­ons entre CiU i ERC ja hagi emer­git la pos­si­bi­li­tat, expres­sada per la secretària gene­ral d'ERC, Marta Rovira, de cele­brar una con­sulta sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya el 2013, la veri­tat és que el procés cap a l'eman­ci­pació naci­o­nal es per­cep llarg, cos­te­rut i dolorós. Deci­di­da­ment, la pri­vació d'ins­tru­ments de poder que ha carac­te­rit­zat la vida pública cata­lana d'ençà de fa més de tres-cents anys ens con­ti­nua con­fi­nant a la poca traça, a l'auto­en­gany entu­si­asta i a la ingenuïtat política. Podem excel·lir com a cre­a­dors o com a comer­ci­ants, però quan es tracta de cali­brar les for­ces per superar una situ­ació de domi­nació ens dei­xem seduir per les abs­trac­ci­ons, per apel·laci­ons a una idea de justícia que no ama­guen a l'adver­sari els nos­tres punts febles, i per la fan­ta­sia de con­ce­bre arte­fac­tes de govern tan sofis­ti­cats que no pro­vo­quen cap efecte i que ens fan retor­nar a la case­lla de sor­tida, fins i tot davant d'un estat en fallida, des­ar­ti­cu­lat i sense cap mena de pres­tigi inter­na­ci­o­nal com és Espa­nya.

A la majo­ria sobi­ra­nista con­tun­dent que es va reve­lar el 25-N, tant en vots com en escons, cal res­tar-li de bell antuvi la feblesa de la força gua­nya­dora dels comi­cis, CiU, i del lide­ratge del pre­si­dent Mas que havien de diri­gir el repte. I en part aquesta frac­tura, aquest error de càlcul, té molt a veure amb el fet d'haver dei­xat a l'altra part massa temps per pen­sar després de la des­con­cer­tant mani­fes­tació de la Diada. En comp­tes de pro­pi­ciar un gest trans­for­ma­dor imme­diat, Mas va bus­car una font que reforcés la seva legi­ti­mi­tat i, amb tot, ho va fer sense con­ven­ci­ment, sense aca­bar d'aban­do­nar les fórmu­les ambigües que tant han carac­te­rit­zat els ava­tars de la Fede­ració i que, a més de no seduir la part del seu elec­to­rat poc pro­cliu a aven­tu­res, tam­poc no li van per­me­tre, gràcies a l'ajut de Duran i Lleida, sumar bona part dels con­vençuts. I, és clar, l'apa­rell espa­nyol va reac­ci­o­nar, com con­ti­nuarà amb les seves mani­o­bres arte­res a mesura que s'allar­gui el procés. Gau­dei­xen encara d'ins­tru­ments de coacció molt per­sis­tents, des d'una bona colla de poders empre­sa­ri­als, finan­cers i mediàtics, fins a una admi­nis­tració i un apa­rell judi­cial i poli­cial, pas­sant per les vacil·laci­ons inqui­e­tants del citat Duran i Lleida i de la cúpula d'Unió que en qual­se­vol moment poden dina­mi­tar la majo­ria de 50 dipu­tats de CiU al Par­la­ment.

En aquesta tes­si­tura, con­fiar que amb el suport par­la­men­tari d'ERC i un parell de gires pels EUA i per algu­nes can­ce­lle­ries euro­pees la con­sulta de sobi­ra­nia caurà com fruita madura en un ter­mini breu és, nova­ment, no tocar de peus a terra. Es tracta de plan­te­jar una inde­pendència de manera tan sin­gu­lar, tan inno­va­dora, tan pre­sump­ta­ment moderna i dife­rent de com s'han fet les inde­pendències en el món que ens aca­ba­ran devo­rant les matei­xes inde­fi­ni­ci­ons, les matei­xes frus­tra­ci­ons i la mateixa resi­du­a­li­tat que volíem dei­xar enrere amb al procés.

A part d'una majo­ria social eva­nes­cent no hi ha cap ele­ment sòlid ni cap canvi de fons que per­meti con­tra­dir la següent cadena de vati­ci­nis: el Par­la­ment de Cata­lu­nya apro­varà una nova llei de con­sul­tes amb la intenció de pre­gun­tar a la ciu­ta­da­nia sobre “l'estat propi” el 2013 o 2014, el govern espa­nyol impug­narà la con­sulta i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol la sus­pendrà i la decla­rarà incons­ti­tu­ci­o­nal. Fi de la història. Després ens tor­na­rem a mani­fes­tar amb tota la indig­nació i serem allà on érem amb la diferència que el deute de la Gene­ra­li­tat s'haurà mul­ti­pli­cat i que la inter­venció esta­tal sobre les finan­ces cata­la­nes serà més asfi­xi­ant. De fet, la seqüència d'actes no s'allu­nyarà gaire de la con­sulta que va plan­te­jar el lehen­dakari Ibar­retxe el 2008 i que fou sepul­tada per la juris­dicció cons­ti­tu­ci­o­nal amb el cor­res­po­nent sacri­fici polític del líder. Com sem­pre l'ana­lo­gia no és del tot exacta perquè a Euskadi gau­dei­xen d'un con­cert econòmic que els per­met admi­nis­trar efi­ci­ent­ment l'auto­go­vern mal­grat les con­vul­si­ons men­tre que a Cata­lu­nya el col·lapse finan­cer i el drama social que se'n deriva es va accen­tu­ant cada set­mana.

El viatge només es podria alte­rar si la rèplica al blo­queig cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol per part d'aquests supo­sats 87 dipu­tats cata­lans par­ti­da­ris de la lli­ber­tat naci­o­nal con­sistís en un acte de rup­tura, una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència, per exem­ple, però a CiU no hi ha la volun­tat ni la tra­dició per pro­pi­ciar un ter­ra­bas­tall d'aquesta mag­ni­tud i tam­poc és que l'ERC de les dar­re­res dècades (a diferència d'allò que succeí durant la República) esti­gui en dis­po­sició de pro­vo­car una gran sac­se­jada. Si es man­te­nen a l'opo­sició més aviat hi ha el perill que con­tinuïn obs­ti­nats en l'objec­tiu d'ero­si­o­nar CiU per tenir final­ment l'opor­tu­ni­tat de ser hegemònics en el pro­per envit elec­to­ral.

El para­digma de la política auto­no­mista, doncs, sem­bla que con­tinuï sense can­viar. Així es mani­festa, per exem­ple, en les pro­pos­tes d'ordre econòmic que Jun­que­ras plan­teja per estin­to­lar la majo­ria de CiU al Par­la­ment: la taxa sobre dipòsits ban­ca­ris, la taxa sobre trans­ferències i la taxa sobre trans­ports són tan sus­cep­ti­bles de ser sus­pe­ses i decla­ra­des incons­ti­tu­ci­o­nals pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal com la mateixa con­sulta inde­pen­den­tista. Aques­tes mar­ra­des encara ens allu­nyen més del cim i hem de ser ben cons­ci­ents, almenys ho han de ser aquells que tenen la res­pon­sa­bi­li­tat de coman­dar l'expe­dició, que tenim una por­ten­tosa majo­ria però que ni tan sols aquesta majo­ria pot estar mobi­lit­zada sem­pre sense algun resul­tat clar cap a la direcció cor­recta.