Ser-hi sense ser-hi

Enric Vila, al seu arti­cle del 3 de juliol titu­lat “Cami­nar”, expli­cava que li agrada molt cami­nar per la ciu­tat perquè va bé per a la salut, és barat i, segons certs estu­dis mèdics, enfor­teix la intel·ligència i l'auto­es­tima. Vila deia que pas­se­jant per Bar­ce­lona es tro­bava amics i cone­guts i esmen­tava també el con­tra­mo­del dels Estats Units, un dels països on es camina menys. Segons ell, “un país que no camina és un país deca­dent”.

Efec­ti­va­ment, des del segle XIX l'acte de cami­nar per la ciu­tat s'ha exalçat com una forma de lli­ber­tat de l'indi­vidu modern. Cami­nar pro­por­ci­ona l'experiència de fon­dre's amb la massa i alhora con­tem­plar-la amb distància i fas­ci­nació. El retrat lite­rari d'aquesta experiència és el flâneur, que deam­bula lliu­re­ment entre les mas­ses anònimes i de tant en tant esta­bleix una relació fugaç –una mirada, una salu­tació– amb un altre transeünt. Bau­de­laire ho va retra­tar al poema À une pas­sante, on el poeta està absort pel soroll de la ciu­tat (“La rue assour­dis­sante autour de moi hur­lait”) i de sobte es creua amb la mirada d'una noia que el fa renéixer per un ins­tant: “Un éclair… puis la nuit! - Fugi­tive beauté / Dont le regard m'a fait sou­dai­ne­ment renâitre.”

Després de la Segona Guerra Mun­dial, però, un altre model de relació amb la ciu­tat esdevé domi­nant. És el model del cotxe, en què la lli­ber­tat ja no es mani­festa pas­se­jant pels car­rers, sinó con­duint el propi cotxe. Aquest model tan ame­ricà ha creat una reticència con­tra­dictòria a Europa. D'una banda, als euro­peus ens agrada pen­sar que encara cami­nem perquè hem man­tin­gut una soci­e­tat més com­pac­tada i basada en una relació més igua­litària entre els con­ciu­ta­dans –una relació de pro­xi­mi­tat, com la que tenim amb la gent al car­rer–. Però, d'altra banda, a Europa el cotxe s'ha estès com a tot arreu i ha fet que aquesta pro­xi­mi­tat es vagi per­dent, i que es creï dis­persió, i que les ciu­tats es subur­ba­nit­zin. Els euro­peus voldríem ser menys “dege­ne­rats” que els ame­ri­cans, però cada cop és menys clar que hi hagi cap diferència essen­cial entre els dos con­ti­nents.

Hi ha una sàtira per­fecta tant de la “civi­lit­zació” euro­pea com de la “dege­ne­ració” ame­ri­cana en aque­lla escena cèlebre de Pulp Fic­tion en què John Tra­volta i Samuel L. Jack­son són a dins del cotxe (evi­dent­ment), i Tra­volta diu que a Europa tenen la mateixa por­que­ria que als EUA però que ho embol­ca­llen tot amb detalls que ho fan sem­blar dife­rent. Per exem­ple, a París, a la Quar­ter Poun­der with Che­ese de McDo­nald's no li diuen Quar­ter Poun­der with Che­ese, sinó Royale with Che­ese; i a una Big Mac li diuen Le Big Mac. I a Holanda a les pata­tes fre­gi­des no hi posen ketc­hup sinó maio­nesa: “I seen 'em do it man, they fuckin' drown 'em in that shit.”

Però a l'elogi del cami­nar de Vila hi tro­bem un detall reve­la­dor, que és que li agrada “pas­se­jar amb la música als auri­cu­lars i obser­var tot el que passa com si fos una pel·lícula”. I és que pot­ser a les ciu­tats glo­bals actu­als la imatge de la lli­ber­tat ja no l'encarna ni el pas­se­jant ni el con­duc­tor, sinó l'indi­vidu reco­bert de tec­no­lo­gia i indi­fe­rent a tot el que l'envolta. Per aquest indi­vidu que ja som tots, la ciu­tat ja no és eixor­da­dora com per al flâneur ni tam­poc no brun­zeix dar­rere el vidre d'un cotxe. El món ara és un espai musi­cat que ens retorna la imatge que nosal­tres matei­xos pro­jec­tem i on sem­pre estem con­nec­tats amb altres llocs a través d'Iphone-Ipad-Ipod, perquè com més des­con­nec­tats estem del lloc on ens tro­bem, més lliu­res ens sen­tim. Per dir-ho en ter­mes hei­deg­ge­ri­ans, si pel filòsof l'ésser humà era una forma de ser-aquí (Dasein), la nos­tra experiència actual és que només hi som quan no hi som.