Ens van traient la llengua

La Cons­ti­tució Espa­nyola esta­bleix que les llengües espa­nyo­les altres que el cas­tellà “seran també ofi­ci­als en les res­pec­ti­ves comu­ni­tats autònomes d'acord amb els seus esta­tuts”; el que no diu és que cada minis­tre d'ense­nyança tin­gui la potes­tat de fer reme­na­ments a cada curs, segons la con­jun­tura i els aires que bufen, a fi i efecte de sem­brar la discòrdia. ¿No va ser un repu­tat polític espa­nyol de llarga tra­jectòria, el conde de Roma­no­nes, qui va dir: “Feu la llei, que jo faré el regla­ment”? Les altes instàncies de l'Estat comen­cen a posar en pràctica tàcti­ques com aquesta, a propòsit dels usos lingüístics a l'escola, amb una fina­li­tat òbvia i doble, i sobra­da­ment par­ti­dista. En pri­mer lloc, va bé des­pis­tar una mica, quan els indi­ca­dors econòmics pre­sen­ten tan mal aspecte i cap indici d'espe­rança; xer­rar dels cata­lans per­met alleu­ge­rir les tertúlies i posar rojos i naci­o­nals d'acord en algun tema. I en segon lloc, aspecte específica­ment català, es tracta de ten­sar al màxim una soci­e­tat que neces­sita tot el con­trari, i d'encres­par els ànims d'uns ciu­ta­dans que, com aquell que no sabia que par­lava en prosa, igno­ra­ven fins ara que eren vícti­mes d'un geno­cidi lingüístic. Abans que es tren­qui Espa­nya, es tren­carà Cata­lu­nya, i si la gent es mos­tra apàtica i no té ganes de bara­llar-se o té altres mal­de­caps, se'ls pro­por­ci­o­narà ajuda i estímul. Car­re­te­res més bones no, però pre­tex­tos per posar-se a voci­fe­rar, tants com faci falta. D'això se'n diu demagògia des dels temps d'Aristòtil. Els resul­tats de les últi­mes elec­ci­ons han pro­pi­ciat que vin­guin aques­tes tàcti­ques de tensió. ¿Cal recor­dar que l'efec­tiva intro­ducció del català a l'escola pública, el seu ús habi­tual en la burocràcia, la recu­pe­ració del seu pres­tigi van coin­ci­dir amb les majo­ries pujo­lis­tes? No importa gaire que al Par­la­ment es pugui arti­cu­lar un ampli con­sens per fer alguna decla­ració solemne de sen­tit naci­o­na­lista, perquè des de Madrid saben que són sets i vuits i car­tes que no lli­guen. El dia que es formi un bloc de govern sòlid, esta­ble i cohe­rent, serà una altra cosa. De moment, els cata­lans no se n'han mani­fes­tat elec­to­ral­ment par­ti­da­ris; però és que a més cal­dria pres­cin­dir de mili­tants incom­pe­tents i de xim­ple­ries ideològiques amb les quals no hi pot haver estat, ni propi ni impropi. Una altra bou­tade atribuïda a Roma­no­nes és que “el futur no exis­teix; exis­tirà”. Men­tres­tant, a apli­car el regla­ment amb resig­nació.