Opinió

I doncs, què ens pensàvem!

Al govern li queden poques sortides, i cap pot ser eficaç a mitjà termini

Les elec­ci­ons del 25 de novem­bre van com­plir la funció per la qual era neces­sari que es con­vo­ques­sin: per comp­tar-nos i així saber quants cata­lans hi ha a favor de fer un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació i, apro­xi­ma­da­ment, quants cata­lans hi vota­rien a favor. Ara ja ho sabem. Tota la resta són aritmètiques par­la­mentàries i interes­sos i estratègies de par­tit, legítimes i necessàries. Els resul­tats que van sor­tir del recompte dels vots són prou con­clo­ents, i amb una par­ti­ci­pació rècord del 70 per cent són, a més, fide­dig­nes.

Així doncs, sabem que hi ha una força par­la­mentària de 87 escons, almenys (107 si hi sumem els dipu­tats del PSC que en cam­pa­nya elec­to­ral van decla­rar-se a favor de fer una con­sulta, ni que fos per votar-hi que no), que és sufi­ci­ent per con­vo­car un referèndum; però també sabem que els par­ti­da­ris de la inde­pendència de Cata­lu­nya no són ni prou forts, ni prou nom­bro­sos, ni estan prou units per anar a les urnes amb garan­ties de gua­nyar. I també sabem, o hauríem de saber, amb quina mena d'estat ens les hem d'haver. Per si algú se n'havia obli­dat i es pen­sava que aca­ba­des les elec­ci­ons aca­bada la ràbia, aquesta set­mana el minis­tre d'Edu­cació, José Igna­cio Wert, ens ho ha dei­xat clar, cas­te­lla­na­ment i cas­tis­sa­ment. El vai­tot de l'espa­nyo­lisme con­tra la nació cata­lana, diri­git pel PP de José María Aznar des de la FAES i des del govern de Mari­ano Rajoy, és inequívoc. És un atac colos­sal perquè té una vocació defi­ni­tiva.

La pri­mera anda­nada l'han adreçada con­tra el català a l'escola. La cober­tura jurídica ja se l'havien pro­cu­rada amb les sentències del Suprem i el Cons­ti­tu­ci­o­nal en con­tra de la immersió lingüística i de l'Esta­tut; el que ara fan és desen­vo­lu­par-les, sim­ple­ment. Al govern li que­den poques sor­ti­des, i cap pot ser eficaç a mitjà ter­mini. La insub­missió i el recurs, que esde­vin­dran urgents i ine­lu­di­bles, només ser­vi­ran per donar-los més argu­ments jurídics per llançar-nos al damunt: perquè la justícia espa­nyola és, per damunt de qual­se­vol altre interès, espa­nyola.

Men­tre el con­flicte ins­ti­tu­ci­o­nal per la super­vivència del català es va des­cab­de­llant, l'espa­nyo­lisme ins­tal·lat al govern de l'Estat anirà asfi­xi­ant finan­ce­ra­ment la Gene­ra­li­tat amb l'objec­tiu mani­fest d'abo­car-la a l'incom­pli­ment del dèficit que té impo­sat. L'esca­nya­ran tant com puguin per evi­tar que qua­dri els comp­tes. Així tin­dran la raó per inter­ve­nir-ne l'admi­nis­tració i posar en marxa l'obra defi­ni­tiva de des­mun­tatge de la nació cata­lana: TV3 i Cata­lu­nya Ràdio, les ambai­xa­des i les empre­ses públi­ques, les sub­ven­ci­ons a les enti­tats cata­la­nes com Òmnium Cul­tu­ral i tota la pesca naci­o­nal.

No es pot adduir que no se'ls veu a venir. Pen­sar-se que hi ha espai per al diàleg o per que­dar-se quiet i resis­tir i sal­var els mobles o els mots, amb la revolta o la insub­missió, girant-s'hi d'esquena, és d'una ingenuïtat fas­ci­na­dora. Són al País Valencià de fa molts anys, cam­pen lliu­res per les Illes Bale­ars i ja els tenim a tocar d'Alma­ce­lles. Podem fer veure que no ho veiem, que València, les Illes o la Franja són ter­ri­to­ris ali­ens que no són de la nos­tra incumbència, però va ben bé així. L'ofen­siva que han ini­ciat és d'una enver­ga­dura con­clu­siva.

Hi ha plan­te­jat el ser o no ser de Cata­lu­nya com a nació. L'única via de super­vivència pos­si­ble és la inde­pendència perquè dins d'aquest Estat espa­nyol no hi cap una Cata­lu­nya nació. Davant d'aquesta dis­jun­tiva, podem creure'ns que el més eficaç és cele­brar com més aviat millor un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació i anar-nos-en de l'Estat espa­nyol a cuita-cor­rents. No obs­tant això, s'han de mesu­rar molt bé els ris­cos que implica, que no em sem­blen pas menors. Perquè amb l'estratègia de vai­tot de l'espa­nyo­lisme fa l'efecte que el pre­ten­guin. I és que hem de ser cons­ci­ents que con­vo­car una con­sulta i per­dre-la sig­ni­fi­ca­ria asses­tar un cop molt fort a la inde­pendència de Cata­lu­nya, seria con­dem­nar una gene­ració almenys a no fer-ne cap més. I una gene­ració és un temps exces­siu. No atu­rar-se no vol dir córrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.