‘Wertsió' espanyola

El minis­tre Wert s'ha con­ver­tit, no diré sense voler, perquè em temo que és un pla del tot cons­ci­ent, mesu­rat i pre­me­di­tat al centímetre, en el pro­ta­go­nista abso­lut dels cer­cles cul­tu­rals. La reforma de la llei de l'edu­cació no és altra cosa que la demos­tració pràctica d'un dels dos grans mals que, per desgràcia, con­ver­tei­xen la classe política en un malalt que cal curar amb urgència. El pri­mer, que en aquest cas que ens ocupa no seria el prin­ci­pal, és la pira­te­ria, aquest afany per enri­quir-se i per crear una casta de pri­vi­le­gi­ats que men­gen per­nil de Gui­ju­elo, que beuen vi de marca, que fan reu­ni­ons de feina als millors res­tau­rants i que, per desgràcia, massa casos, posen la mà a la caixa sense cap escrúpol ni remor­di­ment de consciència per pagar els seus vicis i els dels seus par­tits.

Aquí el mal que ens ocupa és l'ideològic. I ja ho sé, ara em direu que no hi ha política sense ide­o­lo­gia i que aquesta és la base de la plu­ra­li­tat democràtica, però vist el que hem vist i pen­dents i esgar­ri­fats pel que encara ens queda per veure, pot­ser val­dria la pena plan­te­jar que la gestió política, en lloc de raure en pre­si­dents i alcal­des, la por­tes­sin pro­fes­si­o­nals espe­ci­a­lit­zats amb l'encàrrec de fer una bona gestió basant-se en uns paràmetres d'efec­ti­vi­tat, ren­di­bi­li­tat i bé social i a qui es pogués pagar un bon sou i exi­gir resul­tats de manera directa. Em fa l'efecte que seria més econòmic, més eficaç i més trans­pa­rent.

Par­lant d'ide­o­lo­gies, la del minis­tre Wert no es pot negar que és una jugada, per desgràcia nos­tra, bri­llant. D'entrada, sen­tir ter­tu­li­ans i lle­gir deter­mi­na­des opi­ni­ons en referència a la història ja posa damunt la taula que una bona part de polítics i de líders d'opinió són uns cafres, des d'aquell regne d'Espa­nya que, segons Espe­ranza Aguirre, com­par­tia ter­ri­tori amb els tri­ce­ra­tops fins a arri­bar a l'arti­cle 8 de la Cons­ti­tució, que, a les mans de mili­tars no reci­clats, ja comença a fer una miqueta de can­gueli.

A Cata­lu­nya tenim un país sense estat, o qual­se­vol d'aquests eufe­mis­mes que ens agrada uti­lit­zar per ama­gar la crua rea­li­tat, que no en té ni cinc al calaix i que, ens agradi o no, ens deguin diners o no i ens robin o no, viu dels préstecs de l'Estat espa­nyol. Així les coses, el minis­tre Wert apro­fita i ataca direc­ta­ment a la línia de flo­tació. “Par­la­reu i ense­nya­reu a par­lar en cristià o us tocarà pagar uns diners que no teniu i que us hem de dei­xar nosal­tres per garan­tir l'ense­nya­ment a tots aquells que ho vul­guin fer en cas­tellà.” Una jugada que des del punt de vista ideològic, el seu i força ranci, és clar, resulta bri­llant, sens dubte.

I, men­tres­tant, la con­se­llera Rigau fa una plan­tada que l'honora molt com a per­sona, com a con­se­llera i com a cata­lana però que més aviat sem­bla un pèl numan­tina si, com tot sem­bla indi­car, es posa en marxa la maquinària de l'Estat dis­po­sada a no dei­xar res dret abans no s'acabi la majo­ria abso­luta i el con­trol total.

per la seva banda, CiU i ERC aca­ben de lli­gar els pac­tes que els han de por­tar a esta­blir una gover­na­bi­li­tat més o menys pacífica i esta­ble, amb la remor de la cre­ació dels fona­ments d'una hisenda cata­lana que, ara per ara, ja té una base d'arren­cada en els orga­nis­mes tri­bu­ta­ris de les dipu­ta­ci­ons però que encara demana un camí llarg, com­plex i, sobre­tot, car. Pel mig, Carme For­ca­dell, la pre­si­denta de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, amb seny i un bon cri­teri que massa sovint no tenen els polítics més pre­o­cu­pats per la foto i per demos­trar que fan coses que per l'efecte d'aques­tes coses que fan o no fan, demana que la data de la con­sulta es man­tin­gui en secret per tal d'evi­tar més mer­der inne­ces­sari. I jo fins i tot diria que, a més de fer-la en secret, cal­dria fer-la a la màxima velo­ci­tat, ja que em temo que aquests dos anys que dema­nen per bas­tir el fisc català són un ter­mini massa llarg per resis­tir la pico­na­dora popu­lar bar­ri­nant les colum­nes bàsiques de la nos­tra cul­tura. No ho sé, tinc la sen­sació que aquí caldrà una lluita que vagi més enllà de la política si el que volem és defen­sar la nos­tra llen­gua i la nos­tra cul­tura de manera ferma i sense esclet­xes, i molt em temo que haurà d'anar a parar a les espat­lles dels ciu­ta­dans si volem que acabi resul­tant eficaç.

I, per aca­bar-ho d'ado­bar, en aquest país on men­gem Messi per esmor­zar, Messi per dinar i Messi per sopar, no se'ns acut res més que fer-li dir a l'argentí que està molt con­tent amb la nor­ma­lit­zació lingüística. Segur que és el millor juga­dor de la història, segur que es mereix el rècord de Muller, però el que ja no tinc tan clar és si ha de ser la veu que defensi la llen­gua i la cul­tura, ja que, tot i edu­car-se en abso­luta immersió com ha afir­mat, no em consta que, ara per ara, se li hagin pogut sen­tir gai­res con­ver­ses en català. Com si no tinguéssim prou eines per defen­sar amb tots els ets i uts la nos­tra llen­gua i la nos­tra cul­tura sense tirar de Messi. És trist, però sovint aca­bem pecant d'un pro­vin­ci­a­nisme absurd... i així ens va.