La música de Shakespeare

A col·legi, quan érem petits, ens sot­me­tien periòdica­ment a dues pro­ves ara des­a­pa­re­gu­des de l'escola moderna: el dic­tat i la lec­tura en veu alta. Gràcies al dic­tat vam apren­dre l'orto­gra­fia i gràcies a la lec­tura vam apren­dre a voca­lit­zar. Però de la pèrdua de l'hàbit de la reci­tació n'ha deri­vat fatal­ment la inca­pa­ci­tat per a la bona inter­pre­tació. Els actors i les actrius de les últi­mes gene­ra­ci­ons, en gene­ral, diuen els tex­tos dramàtics d'una manera atro­pe­llada i sense mati­sos. Sobre­tot, són incapaços d'inter­pre­tar els clàssics en vers tal com la seva den­si­tat i bellesa exi­gi­rien. A més de les esmen­ta­des pre­ca­ri­e­tats de l'ense­nya­ment, aquests mals vénen també d'una altra lamen­ta­ble man­cança: l'Estat espa­nyol és l'únic d'Europa on les com­pa­nyies tea­trals no tenen pro­fes­sor de dicció.

Sal­va­dor Oliva, impe­ca­ble tra­duc­tor de l'obra com­pleta de Shakes­pe­are, ha començat a posar fil a l'agu­lla per tal de cosir els estrips i els forats que mal­me­ten el tei­xit de la tècnica inter­pre­ta­tiva vigent. Ha reu­nit tres intèrprets –Sergi Mateu, Gemma Reguant i Ber­nat Quin­tana– i els ha diri­git amb la mateixa pre­cisió amb què un direc­tor de coral ho faria amb els seus can­tants, apu­rant fins a l'extrem la dicció, la voca­lit­zació i la trans­cripció fidel de la música de les parau­les. Per a ell, el text tea­tral és igual que una par­ti­tura, i per això els intèrprets de la funció Heroïnes i herois de Shakes­pe­are modu­len les infle­xi­ons de veu com si can­tes­sin.

Per a aquest espec­ta­cle aus­ter, sense ves­tu­ari espe­cial ni deco­rat, Oliva ha enca­de­nat una dot­zena de monòlegs i diàlegs –no pas els més cone­guts– de les obres mes­tra de Shakes­pe­are. No hi fal­ten, tan­ma­teix, alguns dels grans per­so­nat­ges: Ham­let, Mac­beht, Lady Mac­beht, Fals­taff, Enric V, Ricard II, Enric VIII, Cate­rina d'Aragó i Timó d'Ate­nes. I és en el monòleg d'aquest con­tra la seva ciu­tat que sor­geix, de sobte, l'eterna actu­a­li­tat del bard. Timó diu una frase que sem­bla escrita pen­sant en la crisi grega o en els des­no­na­ments i els escàndols ban­ca­ris espa­nyols: “No hi ha res que no robi. Les lleis que us fue­te­gen / i que us fre­nen per­me­ten robar /als qui les fan com­plir.”