Propòsit per l'any que ve

Ves per on la crisi ens estal­viarà el recur­rent dis­curs sobre Nadal i el con­su­misme. Cada any se sen­tien veus car­re­ga­des de moral que denun­ci­a­ven la devas­ta­dora intro­missió de la publi­ci­tat en les nos­tres vides, que ens incita a con­su­mir més i més sense cri­teri, i la irres­pon­sa­bi­li­tat dels mit­jans de comu­ni­cació, i la per­versió d'un sis­tema polític que ens con­ver­teix en com­pra­dors com­pul­sius. Tot això ja ha cadu­cat. Els qui ens acu­sa­ven de sub­mer­gir els nens en un car­re­ga­ment de regals i de fer una gim­cana de tibe­ris hiper­calòrics durant un mes hau­ran de callar per raons de força major. Pas­sa­ran anys abans no es tor­nin a sen­tir cri­des a favor del con­sum res­pon­sa­ble. No és que ens hàgim tor­nat vir­tu­o­sos, és que no tenim manera de caure en la con­cu­piscència. Els pro­pa­gan­dis­tes del decrei­xe­ment deuen estar exul­tants: no cal impo­sar polítiques que redu­ei­xin la pro­ducció i el con­sum, la misèria s'ha fet pre­sent i ha habi­tat entre nosal­tres. No hi ha gai­res cam­pa­nyes publi­citàries esti­mu­lants; els dia­ris són prims com abans a l'estiu; la gent pas­seja pels cen­tres comer­ci­als i davant de les boti­gues, però no forma cor­rues ni s'amun­tega per com­prar. Amb unes xifres obs­ce­nes de deso­cu­pació, i els qui tenen feina veient venir la pro­ba­bi­li­tat de per­dre-la o, en el millor dels casos, la pro­gres­siva dis­mi­nució d'ingres­sos, és estrany que encara es parli de cele­bra­ci­ons. Però les estridències lumíniques i sòniques ja són insu­fi­ci­ents per crear l'habi­tual reflex con­di­ci­o­nat d'inci­tació al con­sum. Ara a veure qui s'atre­veix a dir que menys és més, que sona a sar­casme impietós. En la consciència de tot­hom hi ha la idea que farem menys –menys festa i menys calaix– que l'any pas­sat i més que el que ve. Nadal no lliga gens amb l'aus­te­ri­tat de la qua­resma, però es veu que la penitència pels exces­sos que altres han comès durarà tot l'any, i uns quants anys més. Els polítics pro­ven de des­viar l'atenció de les males ges­ti­ons pas­sa­des i miren d'ino­cu­lar-nos eufòria ati­ant con­flic­tes pro­pis de caps de nego­ciat; d'esta­dis­tes, no n'hi ha ni se n'espera. Devem estar expi­ant alguna culpa col·lec­tiva. Encara no hem entès quina, ni si hi ha redempció pos­si­ble. Si poguéssim com­prar una agenda, podríem començar per apun­tar a la pri­mera pàgina una cita de Ronald Rea­gan: “Recessió és quan el veí perd la feina; depressió, quan tu perds la teva, i recu­pe­ració, quan Jimmy Car­ter perd la seva.” Només cal actu­a­lit­zar-la.