la Columna
Pastorets
Viscuda des de fora l'Església sembla molt més una tia Conxa encotillada i fanàtica que no pas una mare bonhomiosa. Vista per dintre, per un servidor que mai no serà clerical, l'Església és realment una bona mare. I per si en faltessin proves baixeu a tocar a terra, als centres catòlics per veure-hi els Pastorets.
El protagonista dels Pastorets és el dimoni, un dimoni que, reviscut per ànimes seràfiques, és tan dolent que acaba essent bo.
L'àngel, ros de cabells, tot blanc i bufó, és la versió angèlica d'aquelles damisel·les per casar que semblen bledes assolellades i a plena vida demostren que les aguanten totes.
Tot això fóra un altar d'ànimes pietoses que, tot i no estar-hi massa d'acord, la tia Conxa toleraria sense haver vist mai uns Pastorets. M'explico, no havia estat mai al teatre, mentre el seu germà, el meu avi, no es perdia sarsuela.
Entre perfums de centre catòlic, els Pastorets demostren que fins les ànimes més seràfiques cristianes de debò no tenen res de la fredor estoica. Entre àngels, angelets, dimonis, dimoniets amb sant Josep i la Mare de Déu sense massa paper, els Pastorets fan honor al seu nom.
La respectabilitat catòlica els anomena pastorets amb diminutiu però us asseguro que el dimoni de Matadepera, que se saltava el text amb una veu regullosa, no necessitava paraules. Els Pastorets volen ser seràfics però no se'n surten. Diuen alguna paraulota no gens escandalosa, però si no fos al teatre renegarien sense adonar-se'n, xerriquen amb la bóta i mai no arriben a torrats, almenys fora de Berga, on els pastorets són els plens de la “Patum i mam”.
A clatellades guanyaria el dimoni perquè l'àngel és massa primfilat per treure el garrot i al final els homes, ni don Camilo, no són tan forçuts com un àngel espatllat.
Mig torrats els pastorets guanyen el dimoni només perquè aquest no els pot entendre. Són uns garneus, no s'hi barallen, li prenen el pèl gairebé amb caritat cristiana.
Ep. Els Pastorets són poble, malament rai si són massa ben fets.
