Política cultural i civil

Pri­mera reflexió: ningú no dis­cu­tirà que el feno­men dels nous par­tits mino­ri­ta­ris, com ara la CUP i Ciu­ta­dans, és reflex d'una nova soci­e­tat civil orga­nit­zada. Tot­hom estarà d'acord que el sis­tema dels par­tits clàssics a Cata­lu­nya està com­ple­men­tant-se amb sigles noves, cre­a­des des de pla­ta­for­mes ciu­ta­da­nes, movi­ments popu­lars, asso­ci­a­ci­ons, opi­na­dors, etcètera. És a dir, tot­hom reco­neix la CUP com a mani­fes­tació d'un feno­men social o d'una expressió de soci­e­tat civil des­con­tenta (i orga­nit­zada). Doncs bé: els par­tits polítics clàssics, en essència, també són això. Després evi­dent­ment ve el des­gast de l'exer­cici del poder o de l'opo­sició, i del pas dels anys i de l'evo­lució del pen­sa­ment, jun­ta­ment amb alguns vicis prou evi­dents. Però si durant l'any 1978 els par­tits eren pro­ducte dels movi­ments soci­als latents (cata­la­nis­tes, soci­a­lis­tes, libe­rals, repu­bli­cans, etcètera) ara no són o no hau­rien de ser altra cosa. No hi ha cap decret que obli­gui a tenir el sis­tema de par­tits que tenim, ni a con­fi­gu­rar les majo­ries com ho estan. En resum, i perquè quedi clar: quan par­lem de soci­e­tat civil no hem de pen­sar només en empresa o en enti­tats asso­ci­a­ti­ves. Els par­tits són també soci­e­tat civil. Són, al cap­da­vall, asso­ci­a­ci­ons de per­so­nes que pen­sen d'una deter­mi­nada manera i que volen millo­rar la rea­li­tat a través de la política. I així hau­rien de ser vis­tos, i així és com hau­rien de com­por­tar-se.

Segona reflexió: si els par­tits polítics es com­por­ten com una forma més d'asso­ci­a­ci­o­nisme, que és en puresa el que són, la dife­ren­ci­ació entre ini­ci­a­tiva política i ini­ci­a­tiva civil pot ser sana­ment difu­mi­nada. A prin­ci­pis de segle, per exem­ple, era pos­si­ble acce­dir a una plaça de sena­dor pel sim­ple fet d'haver con­que­rit la pre­sidència de la Soci­e­tat Econòmica Bar­ce­lo­nesa d'Amics del País (no sé si fórmu­les de repre­sen­tació social com aquesta podrien aju­dar a tren­car bar­re­res entre política i ciu­ta­da­nia). Però el cas és que la tasca ins­ti­tu­ci­o­nal, pública, no hau­ria de fer obli­dar l'impuls d'ori­gen espon­tani, pri­vat, indi­vi­dual, volun­tari i asso­ci­a­tiu de la política. Un exem­ple d'aquesta bar­reja seria la feina dels pri­mers polítics cata­la­nis­tes, que tant podien fer de mece­nes o pro­mo­tors cul­tu­rals com de dipu­tats o pre­si­dents (i una cosa retro­a­li­men­tava l'altra). Per tant, no és cert que només es pugui fer política cul­tu­ral pen­sant en el sec­tor públic o limi­tant-se a ges­ti­o­nar pres­su­pos­tos públics. Millor si el polític no només sap fer política ins­ti­tu­ci­o­nal.

Ter­cera reflexió: fa cent anys els patrons i mece­nes no tenien avan­tat­ges fis­cals per a fer el Palau de la Música o el Liceu, ni per encar­re­gar car­tells publi­ci­ta­ris a Ramon Casas (Codor­niu, a banda de patro­ci­nar el Tea­tre Goya, ha actu­a­lit­zat el famós anunci moder­nista en una gran lona a la plaça Fran­cesc Macià), ni per a aixe­car el Tea­tre For­tuny de Reus. Tam­poc no hi havia Gene­ra­li­tat per a fer-ho pos­si­ble. Avui evi­dent­ment la falta de fons públics no pot ser com­pen­sada en la seva tota­li­tat per les apor­ta­ci­ons pri­va­des, perquè la crisi afecta tot­hom, però sí que es poden tro­bar vies de col·labo­ració més enllà del patro­cini. La Llotja de la Cul­tura, impul­sada pel Depar­ta­ment de Cul­tura, busca pre­ci­sa­ment fomen­tar aquesta coo­pe­ració entre soci­e­tat i cul­tura no necessària­ment només amb acords de finançament. Estem demos­trant que mol­tes altres vies de coo­pe­ració són pos­si­bles, amb resul­tats sor­pre­nents.

Com va dir un impor­tant mece­nes gironí en unes jor­na­des sobre patro­cini, els avan­tat­ges fis­cals fan falta però el motor del patro­cini pot ser sim­ple­ment la volun­tat de ser feliç. De donar sen­tit a la feina, al pro­ducte o a l'empresa. I m'és igual que em puguin dir ingenu: una forma efi­ci­ent de ser feliç és fer feliços els altres. No falla mai.