L'escudella de Girona

Aquesta petita història és un clar des­men­ti­ment d'aque­lles apre­ci­a­ci­ons que els cata­lans són esquerps, eixuts, poc hos­pi­ta­la­ris i que només van a la seva. Pot­ser sí que n'hi ha que són així, però pot­ser també n'hi ha per tot arreu.

Fent una con­ferència sobre la vida dels exi­li­ats cata­lans a Mèxic i de la importància de les dones per pre­ser­var la iden­ti­tat, em vaig refe­rir al fet que, per Nadal, que era una festa que entre els exi­li­ats tenia més de culte a la família i a les amis­tats ínti­mes, el menú era incon­tro­ver­ti­ble: escu­de­lla i carn d'olla, boti­far­res, pollas­tre far­cit, tor­rons, etc. Això no podia fal­tar mai! Però la cosa no resul­tava tan sen­zi­lla quan vivies a Gua­da­la­jara, a sis-cents quilòmetres de la botiga de boti­far­res més pro­pera: es deia La Cata­lana, però tot­hom n'hi deia “la María boti­far­rera” i es tro­bava al bell mig de la ciu­tat de Mèxic.

Anar-les a bus­car en aquells anys en què viat­jar en avió era caríssim i en aque­lla època de l'any en què als trans­ports de terra no hi havia mai lloc, sig­ni­fi­cava per a mi, que n'era l'encar­re­gat, sor­tir a les 12 de la nit amb el meu cot­xet i tricu-tricu arri­bar al mer­cat poc després de les vuit del matí, quan tot just aca­ba­ven d'obrir. Ho feia proveït d'una olla gran, per posar el gel, i una de petita per a les boti­far­res... Després d'un bon esmor­zar, això sí, tor­nem-hi! Per arri­bar a casa entre les cinc i les sis de la tarda. No em podia endar­re­rir, perquè la mare es posava ner­vi­osa, crec que més pre­o­cu­pada per les boti­far­res que per mi.

Em per­dia, és clar, les fes­tes de Noc­he­bu­ena a la mexi­cana i no em des­per­tava fins cap a les deu del matí, encara can­sat i amb un mal humor de tots els dimo­nis. Cada any era el mateix. Pri­mer pro­cu­rava convèncer la mare perquè dinéssim altres coses. Ella ho accep­tava, però ales­ho­res posava veu i cara de màrtir i mig dei­xava anar alguna lla­gri­meta fent veure que s'ama­gava. Fotuda! No hi ha qui ho pugui resis­tir...

Aquell dia, a Girona, vaig con­fes­sar que, d'ençà del traspàs de la mare, s'havia aca­bat per a mi l'escu­de­lla i que, evi­dent­ment, la tro­bava a fal­tar. El fet no hau­ria sig­ni­fi­cat res per a mi si no fos perquè en aca­bar se'm va acos­tar un matri­moni de jubi­lats més aviat modes­tos i ella, sense preàmbuls, em va con­vi­dar a men­jar escu­de­lla a casa seva l'endemà. Em feia molta il·lusió anar-hi, però ja havia que­dat per dinar amb un amic meu de Mèxic que s'havia des­plaçat des de Bar­ce­lona per sen­tir-me. Així li ho vaig dir, i la res­posta encara em va impac­tar més: “Que vin­gui també!” I va afe­gir amb aque­lla mitja ria­lla que tots conei­xem: “Hi posa­rem un xic més d'aigua.”

No m'atre­veixo a dir que era més bona que la que feia la mare, però tam­poc ho era menys. Feia més de vint-i-cinc anys que no men­java escu­de­lla i tam­poc la puc obli­dar, de la mateixa manera que quan em vaig aco­mi­a­dar d'aque­lla bona dona, fent-li els dos petons de rigor, em vaig recor­dar dels últims que vaig fer a la mare i també em vaig emo­ci­o­nar molt. Mal­grat que vaig fer un gran esforç per evi­tar-ho, fou impos­si­ble que ella no ho notés i deixés anar també algu­nes espur­nes pels ulls. Sort que em van venir al cap ales­ho­res els comen­ta­ris que els cata­lans són esquerps, eixuts i poc hos­pi­ta­la­ris i la ràbia va fer que no acabés allò en un mar de llàgri­mes.