Noi, quin any!

Ara que arri­bem al final d'aquest any, que, en matèria econòmica, només ha cau­sat desgràcies, pot­ser seria el moment d'ava­luar els danys i de pre­ten­dre que ja hem tocat fons. Encara més, la con­signa actual és que la minis­tra de Tre­ball vagi insis­tint a afir­mar que té visi­ons de túnel amb llu­me­tes o brots verds. El govern del PP diu també que no neces­sita dema­nar el res­cat, men­tre que el minis­tre De Guin­dos diu, amb fat­xenda alti­vesa, que el cas espa­nyol no es pot com­pa­rar amb els de Grècia, Por­tu­gal, Irlanda, etc. S'apunta també a la coral dels qui, sense cap base ni fona­ment, anun­cien que tots els símpto­mes indi­quen una immi­nent recu­pe­ració. I, pot­ser com a con­seqüència, el Finan­cial Times ha qua­li­fi­cat la política econòmica d'autèntic des­as­tre sense pal·lia­tius. A més a més, la Bíblia econòmica en vers publica la llista de minis­tres d'eco­no­mia de millor a pit­jor. I sí, els lec­tors ja han ende­vi­nat que De Guin­dos, l'home que Rajoy patro­cina per a pre­si­dent de l'Euro­grup, a l'enquesta, surt clas­si­fi­cat com el pit­jor minis­tre del ram a tota la zona euro.

És curiós que el llen­guatge econòmic vagi deri­vant cap a for­mes més literàries que tècni­ques. I així, per exem­ple, hem vist com dos pre­si­dents de la Reserva Fede­ral, Gre­ens­pan i Ber­nanke, amb inde­pendència de la qua­li­tat de la seva gestió (a mi, la de Gre­ens­pan no m'agra­dava), feien ser­vir expres­si­ons molt reei­xi­des, com ara “exu­berància irra­ci­o­nal”, una expressió encu­nyada per refe­rir-se a la bom­bo­lla immo­biliària. A l'hora pre­sent, l'expressió que ha fet for­tuna és la de Ber­nanke quan diu que ara ve un perill de “pre­ci­pici fis­cal”. El perill que amenaça els EUA és aug­men­tar els impos­tos, reta­llar el benes­tar social i rebai­xar les pen­si­ons. El més greu és que, abans que les coses pas­sin, la mera pos­si­bi­li­tat que s'arri­bes­sin a pro­duir ja ha estat causa de retracció d'inver­sors a les empre­ses i de pèrdua de con­fiança dels con­su­mi­dors. A curt ter­mini les coses no sem­bla que es puguin com­pli­car exces­si­va­ment, però caldrà que demòcra­tes i repu­bli­cans s'afa­nyin a pac­tar un sos­tre de deute més alt. I que l'acord incor­pori refor­mes de la Segu­re­tat Social, del Medi­care de la gent gran i del Medi­caid dels pobres. En tot cas, que cai­gues­sin pel pre­ci­pici ens cos­ta­ria molt car a tots. Per això, Obama i els repu­bli­cans tenen de marge per asso­lir el pacte fins al 31 de desem­bre o màxim el 4 de gener. Dis­sor­ta­da­ment, els nord-ame­ri­cans estan cami­nant pel tall de la nava­lla, perquè l'inter­lo­cu­tor d'Obama, John Boeh­ner, spe­aker de la Cam­bra de Repre­sen­tants, ha topat amb la revolta dels par­la­men­ta­ris de dre­tes.

El final d'exer­cici està mar­cat també per l'empre­so­na­ment del pre­si­dent de la patro­nal CEOE (Díaz Ferrán), i l'irre­pa­ra­ble des­pres­tigi de l'enti­tat i de tots els direc­tius que calla­ven. Rodrigo Rato també ha hagut de com­parèixer al jut­jat, però no ho ha fet amb una bossa de plàstic, sense cin­turó, aguan­tant-se els pan­ta­lons amb una mà i acom­pa­nyat per una par­tida con­duc­tora, sinó que hi va anar en cotxe pot­ser blin­dat i segu­re­tat pri­vada. En plena dic­ta­dura fran­quista, el pare i un germà de Rato ja van anar a la presó per delic­tes come­sos en un banc asturià. Pot­ser per aquest pre­ce­dent, Rato es va pre­sen­tar com si esperés que li for­mes­sin la guàrdia. El cotxe devia ser el de La Caixa i a ell li paguen les des­pe­ses de la defensa. Per cert, encara cobra els sous de La Caixa (fas­tu­osa quan­ti­tat) i el de la banca Lazard? Veient un cert paral·lel amb l'acti­tud de Strauss-Kahn, pel que fa a la defensa del pos­si­ble acu­sat, ens pre­gun­tem què els passa quan són acu­sats després d'ocu­par la plaça de gerent del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal. A les memòries d'Aznar, el patró de la maxi­sub­ven­ci­o­nada i ultra­dre­tana FAES, és a dir, aquest avi­na­grat per­so­natge que va ser cap del govern espa­nyol, explica que no va triar Rato com a suc­ces­sor desig­nat dac­ti­lar­ment, perquè Rajoy era encara més anti­na­ci­o­na­lis­mes perifèrics.

Què deu PAS­SAR, però, perquè el fis­cal anti­cor­rupció demani que els pèrits del Banc d'Espa­nya apro­fun­dei­xin sobre les retri­bu­ci­ons exor­bi­tants de Bankia. Hi ha docu­ments que pre­sen­ten Rato com un ava­riciós sense límits i també un expe­di­ent san­ci­o­na­dor de la Comisión Naci­o­nal del Mer­cado de Valo­res. El minis­tre De Guin­dos vol que el banc dolent tin­gui par­ti­ci­pació pri­vada, però algun ban­quer estran­ger ha dit que l'invent no capi­ta­litza les enti­tats naci­o­na­lit­za­des, no els garan­teix l'accés al mer­cat en els pri­mers tres anys i que encara que la par­ti­ci­pació esta­tal sigui només del 49% ningú no es creu que tot això no aca­barà en deute públic. Els ban­quers d'aquí han que­dat boca­ba­dats amb el pacte Rajoy-Rubal­caba anti­des­no­na­ments sense pen­sar que hi ha inver­sors mun­di­als que tenen cèdules hipo­tecàries espa­nyo­les. Al mateix temps, el San­tan­der absor­birà la seva filial Banesto (que havia pre­si­dit la filla de Botin) i con­fir­men el tan­ca­ment de 700 sucur­sals. Recor­da­rem que el Banc d'Espa­nya va deco­mis­sar del Banesto i que el gover­na­dor Luis Ángel Rojo el va adju­di­car el San­tan­der. Con­tent i agraït, Botin, al cap de dos anys, va col·locar Rojo al con­sell d'admi­nis­tració del San­tan­der. Ves per on, quina casu­a­li­tat!

Real­ment, el pano­rama no és pre­ci­sa­ment engres­ca­dor. Espe­ci­al­ment si fos veri­tat el rumor que uns quants vips cata­lans van dema­nar al pre­si­dent Mas que pactés amb qui volgués excepte amb Esquerra Repu­bli­cana i que si ho feia així aquesta colla de soi-disant pode­ro­sos farien ser­vir les seves influències a Madrid perquè Rajoy no l'acabés d'asfi­xiar. Afor­tu­na­da­ment, el pre­si­dent es va negar a una tèrbola mani­o­bra d'uns homes de nego­cis que es pen­sen, perquè com­pren volun­tats, que són influ­ents de veri­tat i que en aquest cas seria el govern espa­nyol el que els envi­ava a fer l'oferta. El pre­si­dent de la patro­nal, Gay de Mon­tellà, ja s'havia pro­nun­ciat en aquests ter­mes i, segons Car­los Sego­via a Mer­ca­dos de diu­menge pas­sat, no hau­ria actuat d'aquesta manera si no l'hagués impul­sat Joan Gas­part, que havia llo­gat un hotel seu de Madrid per a una con­venció de la Fun­dació Fran­cisco Franco que final­ment no es va cele­brar i que tam­poc hau­ria gosat fer-ho sense el suport de Fainé, el pre­si­dent de La Caixa.