Fum de perfum

En per­fecta sin­cro­nia amb l'anti­ci­pació de les fes­tes de Nadal, Cap d'Any i Reis, és ja de fa ben bé un mes que pro­li­fe­ren, en mol­tes cade­nes tele­vi­si­ves, els anun­cis de per­fums, d'aro­mes, de fragàncies. Tots ells des­pre­nent a des­dir halos de sen­su­a­li­tat, de sexu­a­li­tat...

Atès lla­vors el fet que es tracta de pro­duc­tes de luxe, gra­vats amb el degut sobre­preu, sem­pre pot haver-hi ànima càndida que, abans d'inten­tar expli­car-se el perquè d'aquest dis­pendi ostentós, s'afa­nyi dele­rosa a escan­da­lit­zar-se'n.

I ho inter­preti així, enmig de l'actual con­text de crisi, i tot tirant de mar­xisme vul­gar, com una de tan­tes mos­tres d'escarni dels pode­ro­sos envers els des­posseïts, veient-hi a més un reno­vat indici de la des­a­pa­rició de les clas­ses mit­ja­nes en pro­fit de les més altes, les úniques ja amb pos­si­bi­li­tats odoríferes.

I no. La cosa no és tan soci­al­ment meca­ni­cista. Per començar, el per­fum apel·la al sen­tit més repri­mit de tots, el de l'olfacte, aquell de què més va cal­dre dis­tan­ciar-se per tal d'adqui­rir la nos­tra con­dició d'ani­mals bípedes.

És també el per­fum, a més de química, símbol: d'allò eteri capaç de pene­trar en for­mes con­cre­tes fins a fer-les sug­ge­rir remi­niscències i records, tal­ment un des­en­ca­de­nant de la memòria ins­tin­tiva més pro­funda (vegeu, de Gas­ton Bac­he­lard, L'aire et les son­ges).

Encara, i sense dei­xar Bac­he­lard (La psyc­ha­nalyse du feu), què de millor que la sen­si­tiva super­fluïtat del per­fum per demos­trar que, abans que de la neces­si­tat, l'home, en allò que té no sols d'ani­mal, és una cre­ació del desig?

Tots volem fum fa una dita popu­lar, ente­nent-ho com a sinònim de pompa i de vani­tat. Sí. I, de per­fum, encara se'n vol més, pobres com rics.

(Cire­reta: segons Coro­mi­nes, per­fum, ine­xis­tent en llatí, hau­ria pas­sat del català a totes les altres llengües. Com no ens ha de plaure?).