Els tres catalans revelació
i Fernàndez ens prometen un bon itinerari el 2013
Una mica més i ja no hi són a temps. Carme Forcadell surt a la llum entorn de la manifestació de l'Onze de Setembre com a presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. L'esclat del personatge esdevé un fenomen. No es parla de l'extraordinària manifestació sense que el comentari no vagi acompanyat de la imatge discreta, elegant i clàssica de la presidenta d'una agrupació que potser necessita aquesta presentació per no ser confosa amb “una colla de romàntics inconformistes que cada diada s'agenollen davant del Fossar de les Moreres”. Això, deixant de banda ERC, ja assumida pel sistema, i una fragmentació important de grups i grupets independentistes minoritaris.
La finalitat de l'ANC, com tothom sap a hores d'ara, és la independència de Catalunya o, dit d'una altra manera, Catalunya nou estat dins Europa. A una organització de base d'alt nivell, que conté una mostra de tota la societat catalana quant a edats, des del jovent més rabiosament jove fins a antics membres de l'Assemblea de Catalunya, li calia un canvi radical d'imatge. Carme Forcadell, clara en el missatge i mesurada en la paraula, esvaeix qualsevol equívoc.
La imatge de Carme Forcadell apel·la a un moviment que cada vegada representa més persones de tota mena d'ideologia social, amb una base transversal, amb un mosaic que va des de persones de l'alta cultura –el doctor Broggi n'era un membre honorífic--, professors universitaris, investigadors científics, professionals del món de l'arquitectura, la medicina, l'advocacia, l'economia, dels oficis, etcètera, organitzats en sectorials, fins a les persones que han tingut sempre la senyera al calaix, que exposen el dia 11 de setembre de cada any i que no se signifiquen socialment d'una faisó especial.
El més votat com a significatiu, però, és Oriol Junqueras. El cap de llista d'ERC en les eleccions del 25 de novembre del 2012 a la Generalitat de Catalunya apareix davant el gran públic a l'entorn de les eleccions al Parlament. Es mostra com una renovació, amb lligams totals de continuïtat, però, de l'ERC de sempre, amb un tarannà de professor serè i il·lustrat, dur i educat en la forma, com la Forcadell --salvant les distàncies!–. Aquest tarannà mostrat en tota la durada de la negociació amb CiU, sense cap vessada a l'hora de parlar amb la premsa, que evitava, ja deixa atònits els mitjans de l'Espanya imperial, espantats davant un “independentisme” tan difícil d'agafar pel mot. Fins i tot, diversos comentaristes esmenten Junqueras amb respecte. El toc de gràcia, però, el facilitarà en el discurs que explica el pacte. Serè, articula amb paraules seguides i entenedores una exposició politicosocial del moment que estem vivint indefugible d'una docta classe universitària sense fissures.
Els mitjans espanyols comencen a bellugar-se. “Això serà més difícil del que esperaven”, manifesten al mig dels comentaris plens de dubtes aparents d'aquest pacte Mas-Junqueras. Amb aquest signore professore impecable no anirem pas bé, es diuen, mentre el poble que ha votat l'opció del referèndum exulta, tant en les trobades de carrer com en les trobades en les mil i una xarxes virtuals.
Quant a David FernÀndez, periodista lluitador de la CUP, que entra sense permís a la reunió postpactum dels representants dels altres partits –de la qual la normativa l'havia foragitat--, és la revelació fresca d'un aire carregat de l'oxigen necessari en una cambra que ja se l'ha acabat tot. “Us ofereixo una mà oberta, mentre que amb l'altra alço el puny”. Oti!, permeteu-me que exclami. D'on ha baixat aquesta veu tan sorprenent a dins d'un Parlament gastat de formes i de continguts? Que en fa de temps que en aquest país s'havia perdut el rastre, la petja d'un contingut de puny tancat! El pacte d'esquerres, anomenat aviat tripartit, si mai l'havia alçat, el puny, de mica en mica havia anat obrint la mà deixant anar tot allò que tenien d'esquerres clàssiques per homologar-se cada cop més amb una mena de poti-poti del no-res de la política formal.
Entrem a l'Any Nou amb un panorama ben intrigant i esperançador per als catalans. Aquests tres personatges, a part de mostrar els rostres sense careta de la nostra nació, ens prometen un bon itinerari el 2013. Un itinerari que, amb el president Mas, ens ha de dur cap a la llibertat.
