La millor mentida del món

Escric això dis­sabte, aca­bat de tor­nar de la plaça del barri del Farró, on l'asso­ci­ació de veïns ha fet tots els pre­pa­ra­tius per rebre el patge que reco­llirà les car­tes dels nens als Reis Mags d'Ori­ent. Els admiro, els Reis i també els de l'asso­ci­ació de veïns. Aquests ja fa dies que van orga­nit­zar la reco­llida de jogui­nes perquè cap nen es quedés sense regals i ara fa un moment es cui­da­ven que tot anés bé en la visita de l'emis­sari reial. El meu veí Xesco, a més, s'ha ofert a fer un cre­mat de rom, la seva espe­ci­a­li­tat a totes les fes­tes, perquè els grans tin­guin encara de més bon pas­sar aquesta estona. Els admiro, repe­teixo, encara que només sigui perquè jo no tinc aquesta volun­tat de tre­ba­llar des­in­te­res­sa­da­ment per la col·lec­ti­vi­tat, i sobre­tot per com han dina­mit­zat la vida al barri. Com a molt, l'únic que em veig amb cor de fer és expli­car el que fan ells.

Dei­xeu-m'ho dir també: això dels Reis Mags és un dels millors invents de la història de la huma­ni­tat. Gene­ració rere gene­ració, hi ha cada any una cosa inva­ri­a­ble: els ulls i les cares dels nens seduïts per la màgia de Ses Majes­tats. Algú és capaç d'ima­gi­nar algun arte­facte de cre­ació mas­siva d'il·lusió que pugui superar aquest (dei­xant al marge els equi­va­lents en altres cul­tu­res del món)? Jo, no. I que no me'l toquin. M'esfe­re­eix sen­tir a par­lar de deno­mi­na­ci­ons alter­na­ti­ves del tipus Savis d'Ori­ent. Es comença can­vi­ant-ne el nom i s'aca­barà dient que no s'ha d'enga­nyar els nens ni afa­vo­rir el con­su­misme. I, con­següent­ment, es tren­carà la màgia i s'esvairà la il·lusió més pura que exis­teix. Què volen que els digui, a mi m'agra­den totes les fes­tes de Nadal. Hi ha anys que m'ho passo més bé que altres, perquè hi ha anys en què uns o altres estem més bé que altres anys. Però és impa­ga­ble tenir la sort de pas­sar-ho amb la família, ja sigui per com­par­tir l'ale­gria o per rebre'n el con­fort quan cal. En fi, em penso que em faig gran perquè repe­teixo el mateix cada any. Ho sento si els he ser­mo­ne­jat, però tenia ganes de dir el que he dit, que és també un senyal de fer-se gran. Això sí, ara dei­xeu-me una estona tran­quil, que haig d'anar a jugar amb els regals dels Reis.