La Carolina

Quan els fran­quis­tes, l'any 1939, van afu­se­llar vil­ment el seu pare, la Caro­lina Rahola tenia amb prou fei­nes 16 anys. Els ger­mans grans s'havien hagut d'exi­liar; ella, la petita, es va que­dar amb la mare, i totes dues van viure sub­mer­gi­des en un tri­ple dol: el de la pèrdua de la per­sona esti­mada, el del pes de la injustícia comesa i el del rebuig de la soci­e­tat giro­nina. Del pare no se'n podia par­lar; els veïns i con­ciu­ta­dans que havien tin­gut per amics les evi­ta­ven pel car­rer i els gira­ven la cara. Així va créixer la Caro­lina enmig de la ràbia, la impotència i la impos­si­bi­li­tat de con­sol. Sort que va tro­bar un marit com l'Emili Ros, un jove que va renun­ciar a un futur ple de pers­pec­ti­ves per bai­xar fins al fons d'aquell pou obs­cur i por­tar-hi la llum de l'amor i l'espe­rança d'una vida nova. La llar tant de temps apa­gada es va revi­far aviat amb la ten­dresa dels fills, com ho faria més tard amb la dels néts i besnéts. Gràcies a la for­ta­lesa i la cali­desa del nou entorn fami­liar, la Caro­lina va poder supor­tar oblits, menys­preus i recels sense abai­xar mai el cap. Després de 40 anys de fer­mesa, dig­ni­tat, resistència i paciència la Història amb majúscu­les li va donar la raó: per fi es va poder expli­car públi­ca­ment la veri­tat oculta sobre la mort del seu pare. A par­tir de lla­vors, ella va pre­si­dir, amb un orgull endol­cit per l'elegància i la prudència, tots i cada un dels reco­nei­xe­ments, honors, pre­mis i home­nat­ges dedi­cats a la memòria del seu pro­ge­ni­tor. Va obrir les por­tes de la casa paterna –la seva– als estu­di­o­sos de la vida i l'obra del malau­rat escrip­tor. A en Josep Clara i a mi ens va ator­gar el pri­vi­legi de poder entrar al des­patx, into­cat des del dia de la detenció, per fulle­jar-hi els papers ben orde­nats i revi­sar les 5.000 car­tes de la cor­res­pondència que el pen­sa­dor havia man­tin­gut amb cen­te­nars de per­so­na­li­tats de la política, les arts i les lle­tres. Un dia ens va obrir l'armari on guar­dava els objec­tes més per­so­nals del pare, i ens va sem­blar que aquell calaix era com el seu cor. Ara la Caro­lina s'ha mort als 89 anys, després d'haver transmès als seus i a la ciu­ta­da­nia el lle­gat de savi­esa, bon­dat i patri­o­tisme que ha fet immor­tal la figura de Car­les Rahola.