Alta dignitat

Aquesta set­mana serà de les històriques, com tots vostès saben per­fec­ta­ment. D'aque­lles que figu­ra­ran en els annals que, d'aquí a uns anys, si és que n'hi ha i si és que algú els con­sulta, ser­vi­ran per expli­car què érem i què fèiem a començaments del segle XXI. Ha arri­bat el tren d'alta velo­ci­tat i el temps s'ha escurçat d'una manera rotunda, incon­tes­ta­ble. Com em deia un amic fa uns dies, el pro­blema serà què hi farem, tan aviat, a Bar­ce­lona. M'ho deia amb iro­nia, és clar, i, en certa manera, amb una sub­til enyo­rança dels estanys de Sils, que ja no podrem con­tem­plar amb dis­tensió i pla­ci­desa. I qui diu els estanys, diu tota la resta del pai­satge, que és un dels atrac­tius de viat­jar amb tren: dei­xar-se anar i veure com s'esco­len per la fines­tra pollan­cres, pous, cas­tells, detri­tus indus­tri­als en forma de
rius, cemen­ti­ris i blocs de pisos. Tot anirà més de pressa i això sem­bla que és objec­ti­va­ment plau­si­ble, perquè per­metrà una major cir­cu­lació, un flux més ele­vat de per­so­nes amunt i avall, una opor­tu­ni­tat nova per a l'inter­canvi i el comerç. En les distàncies cur­tes, els avan­tat­ges, em temo, però, que estan més rela­ci­o­nats amb la il·lusió d'una joguina nova (que hem d'apren­dre a fer fun­ci­o­nar) que no pas amb l'estricta eficàcia dels plan­te­ja­ments que posen la velo­ci­tat com a fita màxima. Cal exi­gir no pas una alta velo­ci­tat per anar i tor­nar de Bar­ce­lona, sinó una dig­ni­tat alta en els trens con­ven­ci­o­nals, pot­ser els grans per­ju­di­cats (ja ho veu­rem) de tot el para­ment fes­tiu que s'ha orga­nit­zat aquests dies. El TAV arriba tard, com és sabut, i en unes con­di­ci­ons que no són les que ens havien promès, perquè Girona, a hores d'ara, té una estació de pri­mer nivell, amb no sé quants nivells sota terra, però un nyap des­co­mu­nal en la superfície en una zona que apa­reix com a devas­tada. El ringo-rango de les obres no ha aca­bat i el desig d'una ciu­tat sense vies ele­va­des i sense entre­bancs urbanístics ha des­a­pa­re­gut a la mateixa velo­ci­tat amb què es mou el nou tren. No sé si s'ha abo­lit l'espai i el temps, com deia la pro­pa­ganda d'Adif. En tot cas, en la fórmula quàntica con­ti­nua havent-hi una incògnita que només podran lle­gir els nos­tres néts en els annals. Si en que­den.