Opinió

‘Quosque tandem'

‘Quosque tandem' abusaran de la nostra paciència, els actuals Catilines, i ‘quosque tandem' permetrem que n'abusin

Quos­que tan­dem: Heus ací les dues pri­me­res parau­les del pri­mer dis­curs de Cicerò con­tra Cati­lina, després que aquest s'atreví a pre­sen­tar-se al Senat, mal­grat saber que la seva con­jura ja havia sigut des­co­berta. La frase com­pleta diu així: Quos­que tan­dem, Cati­lina, abu­te­ris pati­en­tia nos­tra? (Fins quan, Cati­lina, abu­saràs de la nos­tra paciència?). Això mateix pre­gunto jo, en aquesta pri­mera tri­buna de l'any, al nos­tre Cati­lina de torn, Rouco Varela, després de refle­xi­o­nar sobre l'acte que va tenir lloc a la madri­le­nya plaça del Sol el dia 30 de desem­bre. En teo­ria es trac­tava d'una cele­bració reli­gi­osa, en el marc de la fes­ti­vi­tat de la sagrada família, con­vo­cada per fomen­tar els valors de la “família tra­di­ci­o­nal”, con­si­de­rada per la jerar­quia com el model a seguir. A la pràctica no va ser res d'això. Va ser un cúmul de des­propòsits que, si s'ana­lit­zen detin­gu­da­ment, cons­ti­tu­ei­xen el millor retrat del con­tra­re­for­misme impe­rant, i del seu modus ope­randi, mani­fes­ta­ment con­trari a la cons­ti­tució Gau­dium et spes, que regula les rela­ci­ons de l'Església amb el món. I si només fos això, mal­grat que ho trobo gravíssim, tal vegada no esta­ria escri­vint aquest arti­cle. Però hi ha un greuge afe­git, que clama a Déu. I que no es pot pas­sar per alt. El 2012 no era un any qual­se­vol, sinó l'any de la crisi, per una banda, i l'any del cin­quantè ani­ver­sari de la inau­gu­ració del Con­cili. Les noces d'or d'un moment molt con­cret de la història recent de l'Església. Les noces d'or d'un dia memo­ra­ble (l'onze d'octu­bre del 1962), pre­si­dit pel dis­curs de Joan XXIII, pro­nun­ciat davant la mirada atenta i expec­tant del món sen­cer.

No pot ser que no recor­dem aquell dis­curs, que marcà la pauta del tre­ball con­ci­liar i con­demnà alhora els “pro­fe­tes de cala­mi­tats”. Començava un nou estil de viure la fe cris­ti­ana i s'enter­rava el vell, tan odiós com odiat. D. Bon­ho­ef­fer, en els seus escrits, el qua­li­fica de bas­tard. Els “pro­fe­tes de cala­mi­tats” són, segons ell, “pre­di­ca­dors bas­tards” de la teo­lo­gia cris­ti­ana, per la seva com­pul­siva pruïja de fer pro­se­li­tisme al preu que sigui. Insis­tint, sense cap escrúpol, que les per­so­nes són molt més infe­li­ces del que es pen­sen, i que els mals que els envol­ten són tan greus, que no els podran superar sense l'ajuda que els ofe­reix la religió. I heus ací que en l'última cele­bració del 2012, en el con­text abans esmen­tat, el pri­mer a aparèixer en escena és Kiko Argüelles ofi­ci­ant de “pro­feta de cala­mi­tats”, tal­ment un zombi sor­tint de la tomba, per a més gran escarni de Joan XXIII. Com dient: aquí estic jo, perquè vegeu que Joan XXIII es va equi­vo­car. La cala­mi­tat era ell.

Encara em fan mal les oïdes pel que va dir a con­ti­nu­ació: “La soci­e­tat ha rene­gat de Déu.” Afir­mació per­fec­ta­ment demos­tra­ble, segons ell, per la quan­ti­tat de fets que va citar, com, per exem­ple, els divor­cis, els adul­te­ris, les sepa­ra­ci­ons, les for­ni­ca­ci­ons, la tele­visió, el cinema... etcètera. Que la llista fos tan llarga no demos­tra res. Demos­tra sim­ple­ment que Kiko Argüelles ignora el prin­cipi escolàstic, segons el qual quod nimis pro­bat, nihil pro­bat (l'excés de pro­ves no prova res). Recu­llo aquí la seva pre­gunta final: “Com podem viure en una soci­e­tat com aquesta, que està des­truint l'amor i la família?” Molt fàcil: abraçant el camí neo­ca­te­cu­me­nal. Una altra cosa és saber con­tes­tar com s'ho ha fet Kiko Argüelles per mul­ti­pli­car per mil les seves comu­ni­tats i el seu patri­moni per­so­nal, amb només 40anys! Quin és el secret d'aquest camí, que per­met anar a Roma des de Palo­me­ras Bajas, en un tres i no res, sal­tant d'un bar­ra­cot de suburbi a un palau romà? No ho sé, però m'ho ima­gino.

El que de debò em pre­o­cupa és el quos­que tan­dem: què més ha de suc­ceir perquè quedi clar el divorci exis­tent entre la jerar­quia i el Con­cili? Em pre­gunto si les famílies que van acu­dir a la cita anual conei­xien la ver­ta­dera fina­li­tat de l'acte. Ima­gino que no. Les llo­an­ces de Rouco Varela eren tan sibil·lines, que no crec que les famílies s'ado­nes­sin que excloïen més coses que no pas n'afir­ma­ven. Com tam­poc es devien ado­nar que, men­tre per una banda es con­dem­nava el divorci, per l'altra s'esce­ni­fi­cava l'únic divorci que l'Església no con­demna: el de la jerar­quia i el Vaticà II. El pro­blema és saber fins quan durarà la comèdia. Quos­que tan­dem abu­sa­ran de la nos­tra paciència, els actu­als Cati­li­nes, i quos­que tan­dem per­me­trem que n'abu­sin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.