En contra de l'excel·lència

Les esco­les de nego­cis i el món econòmic bus­quen l'excel·lència empre­sa­rial. No m'agrada l'expressió. Puc accep­tar que Messi és excel·lent jugant a fut­bol o que un arqui­tecte també ho sigui, però em fa angúnia pen­sar que es bus­quen empre­sa­ris excel·lents. Excel·lir és dis­tin­gir-se dels altres per la seva supe­ri­o­ri­tat –segons el dic­ci­o­nari– i, si apli­quem l'expressió a l'empresa, em fa l'efecte que es bus­quen super­do­tats en algu­nes matèries, quan el que l'empresa demana és un con­junt de qua­li­tats, que sumi talents específics, però també humans. Messi i Ronaldo són excel·lents jugant a fut­bol, però el segon és un fat­xenda, una carac­terística que no és posi­tiva, pre­ci­sa­ment, en el món de l'eco­no­mia. I segu­ra­ment cap dels dos seria un bon empre­sari o un bon pas­tis­ser.

La premsa ha infor­mat del fit­xatge d'Espe­ranza Aguirre, expre­si­denta de la Comu­ni­tat de Madrid, per una empresa de caçata­lents –head-hun­ters– cata­lana. Cre­uen que la senyora Aguirre és excel·lent? Jo no la vol­dria ni per tan­car els llums quan s'acaba la feina. Segur que és molt intel·ligent, que té un alt quo­ci­ent intel·lec­tual i que és llesta, però a Cata­lu­nya que no hi posi els peus, després de com ha par­lat de nosal­tres. No dubto que l'empresa que l'ha con­trac­tat en traurà pro­fit, però serà fora de casa nos­tra, en tot cas. O en alguna empresa cata­lana que voldrà demos­trar que el seu compte de resul­tats no té res a veure amb la per­ti­nença a una comu­ni­tat.

Un bon empre­sari, un bon tre­ba­lla­dor, ha de ser bona per­sona, abans que res. Després li hem de dema­nar que cone­gui l'ofici, que posi il·lusió en la feina i esforç en el tre­ball. Pot­ser serà supe­rior als altres –excel·lent, segons la defi­nició–, però no per cap vir­tut congènita, sinó com a con­seqüència de tenir una per­so­na­li­tat equi­li­brada i pel fet de tro­bar-se còmode en la feina que està fent. L'experiència que he tin­gut en els resul­tats de les empre­ses caçata­lents no ha estat pre­ci­sa­ment engres­ca­dora. Es ten­deix a valo­rar més l'exe­cu­tiu agres­siu que no pas l'exe­cu­tiu amb paciència i bones rela­ci­ons huma­nes.

Van ser els ame­ri­cans –com sem­pre– els que van intro­duir el terme en el món econòmic. Es busca l'excel·lència a Har­vard, Prin­ce­ton, Berke­ley, i els empre­sa­ris es dis­pu­ten els cer­vells pri­vi­le­gi­ats que sur­ten amb honors d'aque­lles uni­ver­si­tats del saber. Ho entenc. Però sé que els res­pon­sa­bles de la major catàstrofe econòmica dels dar­rers 75 anys –l'actual crisi econòmica– eren majo­ritària­ment gra­du­ats amb grau d'excel·lència d'aque­lles esco­les ame­ri­ca­nes o de les euro­pees. Es van man­te­nir en el pri­mer nivell de conei­xe­ments i d'audàcia, però es van dei­xar arros­se­gar per la cul­tura de la cobdícia i per l'estu­pi­desa. Un empre­sari excel·lent ha de ser pru­dent i humil.

Una cosa és un pro­jecte ambiciós per a l'empresa i una altra de ben dife­rent l'ambició per­so­nal, de guanys infi­nits.