El repte gihadista

El bany de sang amb què es va aca­bar l'atac d'un esca­mot isla­mista radi­cal a una planta d'extracció de gas alge­ri­ana no va atu­rar la inter­venció mili­tar fran­cesa a Mali, tal com pre­te­nien els ata­cants, sinó que va posar de mani­fest l'existència d'una amenaça del radi­ca­lisme islàmic que s'estén des de l'Afga­nis­tan i Somàlia fins a l'Africa occi­den­tal i el Magrib.

Després de la liqui­dació d'Ussama ben Laden el juny del 2011 ja no es pot posar a l'ene­mic un nom i una cara. L'amenaça té caràcter glo­bal; és una gihad (guerra santa) i les seves moti­va­ci­ons cal cer­car-les en la indig­nació islàmica con­tra les soci­e­tats i els estats occi­den­tals, que con­si­de­ren “opres­sors”.

No n'hi ha prou amb la tec­no­lo­gia mili­tar –en la qual Occi­dent és mani­fes­ta­ment supe­rior– per fer front al repte giha­dista. Per aca­bar impo­sant-se en aquesta con­fron­tació que pro­met ser molt llarga, les soci­e­tats occi­den­tals neces­si­ten reforçar-se democràtica­ment, poten­ciar el seu caràcter obert i mul­ti­cul­tu­ral i eli­mi­nar les temp­ta­ci­ons inter­nes tota­litàries i racis­tes que patei­xen. Així ho van veure els obser­va­dors més lúcids després de la matança d'Utoya (Noru­ega) l'estiu del 2011 per un dese­qui­li­brat d'extrema dreta.

Al mateix temps, una bona cura con­tra la indig­nació de l'isla­misme radi­cal fóra eli­mi­nar les decep­ci­ons que ha por­tat l'ano­me­nada pri­ma­vera àrab, que pro­me­tia lli­ber­tat i can­vis democràtics i ha gene­rat noves for­mes d'auto­ri­ta­risme. També fóra neces­sari tro­bar final­ment una solució justa a l'etern pro­blema del Pròxim Ori­ent i Pales­tina, que es troba a l'arrel de la indig­nació isla­mista glo­bal i que emmet­zina totes les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals entre Occi­dent i l'islam.