On vas, país, on vas?

Els cata­lans, al cap de tres segles d'haver-s'hi de dedi­car només de manera sub­sidiària, han anat per­dent capa­ci­tat política. Farts dels tòpics sobre la tena­ci­tat i la sen­sa­tesa que ens carac­te­rit­zen, hem anat cul­ti­vant l'art de començar la casa per la teu­lada, i som com un ena­mo­rat que no toca de peus a terra i es pensa que una decla­ració d'amor molt ben ela­bo­rada ser­virà per com­pen­sar el fet evi­dent que no té ofici ni bene­fici. Ara que sem­bla tan difícil acon­se­guir al Par­la­ment una majo­ria sufi­ci­ent per apro­var una decla­ració sobre el dret a l'auto­de­ter­mi­nació, val la pena recor­dar que en data 12/12/1989 ja va fer una pro­po­sició no de llei en què “declara solem­ne­ment que Cata­lu­nya forma part d'una rea­li­tat naci­o­nal dife­ren­ci­ada en el con­junt de l'Estat” i que l'accep­tació de l'statu quo fruit de la Tran­sició “no sig­ni­fica la renúncia del poble català al dret a l'auto­de­ter­mi­nació, tal com esta­blei­xen els prin­ci­pis dels orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals...” Això es va apro­var en comissió per 18 vots a favor (CiU, IC, CDS, ERC), 1 en con­tra (PSC) i cap abs­tenció –el PP no hi va assis­tir–. És clar que les coses han can­viat molt, perquè lla­vors un procés cap a la inde­pendència, fins i tot els qui n'argu­men­ta­ven la neces­si­tat, el veien com una empresa llu­nyana i irre­a­lit­za­ble a curt terme, men­tre que ara està en la ment de tot­hom, tant dels qui la desit­gen com dels qui la temen. Ve de molt lluny el crit “visca la terra i mori el mal govern”, però encara és vàlid per resu­mir l'estat d'ànim d'aquest prin­ci­pat, o sub­jecte polític si us fa més gràcia. En aquests últims anys la idea de la inde­pendència s'ha expan­dit no tant per afecció a la terra com per dis­gust davant uns mals governs que, no sola­ment aquí, també s'han gua­nyat el des­pres­tigi arreu del món. Però el cas és que el dis­tan­ci­a­ment que s'ha ope­rat no té encara tra­ducció política, excepte en la retòrica de cam­pa­nya; el cas és que, per­duts en un núvol d'eufe­mis­mes, no hem pas­sat de la fase enun­ci­a­tiva: no sola­ment con­ti­nuem dema­nant, en lloc de la inde­pendència, el dret a l'auto­de­ter­mi­nació, sinó que en diem el dret a deci­dir per garan­tir que no ens enten­guin, i el cas és que, amb tot això, la teu­lada sense casa, cadascú l'aguanta per allà on vol tot espe­rant que a l'altre li cai­gui al damunt. Fins que no hi hagi una majo­ria excep­ci­o­nal ele­gida amb, i dis­po­sada a apli­car, un pro­grama intel·ligi­ble, totes les decla­ra­ci­ons són oci­o­ses.