Pla / Espriu

Amb motiu de l'Any Espriu s'ha remar­cat que les dues presències més popu­lars de la lite­ra­tura cata­lana del segle XX, Pla i Espriu, no podien tenir per­so­na­li­tats més dis­sem­blants ni pro­jec­tes lite­ra­ris més antagònics. Segu­ra­ment això dona­ria per a una tesi doc­to­ral. A vega­des, però, i en l'espai d'una colum­neta de diari, una anècdota pot exem­pli­fi­car l'essència de la dis­pa­ri­tat de tarannà i de model de llen­gua de l'un i l'altre. Pot­ser val la pena que la trans­cri­gui tal com li vaig sen­tir expli­car al poeta Enric Badosa fa uns quants anys. Badosa era mem­bre del jurat del premi Lle­tra d'Or. L'any 1956 l'havia gua­nyat Espriu. L'any següent el gua­nya Pla. En aquesta ocasió, Pla seu, durant el sopar de con­cessió del premi, al cos­tat del guar­do­nat en l'edició ante­rior, Espriu. Badosa fa notar que l'home de Llo­friu ha begut whisky amb certa pro­di­ga­li­tat tot espe­rant el sopar. Hieràtic i cir­cums­pecte, Espriu menja amb par­simònia i de manera curosa. Pla es mos­tra més interes­sat en el got que no pas en el plat. En un moment deter­mi­nat, Pla passa el braç pel res­pat­ller de la cadira d'Espriu i deixa anar una frase en veu ben alta i posant èmfasi en cada ele­ment de l'oració: “La fines­tra és verda.” Silenci gene­ral. Pla acaba de fer una decla­ració de prin­ci­pis sobre la seva visió del món i de com la prosa d'un escrip­tor l'ha de reflec­tir amb pre­cisió i clare­dat. Els pre­sents com­pre­nen la mag­ni­tud de la bata­lla. Espriu segueix inten­tant empas­sar els ali­ments fent veure que no ha sen­tit res. Quan Badosa visita el poeta de Sinera dies després, Espriu encara sent viva la pro­vo­cació que havia patit a cau d'ore­lla. La va viure, li explica, amb el ter­ror afe­git de pen­sar que aquell home­not ebri podia vomi­tar al seu damunt en qual­se­vol moment, pot­ser men­tre sen­ten­ci­ava que no hi ha més cera que la que crema i que la pri­mera obli­gació del pro­sista és des­criure el món amb pre­cisió i seguint l'ordre natu­ral dels mots: “La fines­tra és verda.” Dife­rents com eren, Pla i Espriu van posar fona­ments sòlids per al crei­xe­ment i la diver­si­tat de la lite­ra­tura cata­lana con­tem­porània.