Després de la votació

Hi ha uns quants detalls que val la pena remar­car després de la votació del Par­la­ment. El pri­mer, cons­ta­tar que el PSC ha ini­ciat una deriva estratègica i ideològica de con­seqüències impre­vi­si­bles. Negar la decla­ració és igual a no enten­dre que la mul­ti­pli­ci­tat del par­tit reque­ria de la direcció almenys una posició ambi­va­lent, per no par­lar –si la cosa s'hagués desen­vo­lu­pat en ter­mes raci­o­nals– de l'ator­ga­ment de la lli­ber­tat de vot als seus par­la­men­ta­ris. Una abs­tenció, com a mal menor, no hau­ria fet honor a la història cata­la­nista del soci­a­lisme però tam­poc no hau­ria ser­vit per reforçar un bloc diguem-ne cons­ti­tu­ci­o­nal que es va ale­grar, amb con­tundència i sar­casme, de l'arri­bada del PSC a les seves files. Les ben­vin­gu­des de Camacho i Rivera van fer molt de mal, molt, perquè es tren­cava una tra­jectòria en la qual la defensa del país i de la seva sobi­ra­nia havien anat de bra­cet amb la rei­vin­di­cació pro­gres­sista. Per aca­bar d'arro­do­nir la tarda amarga per a molts soci­a­lis­tes que no es veuen reflec­tits en la direcció actual, el por­ta­veu Lucena anun­ci­ava que ara calia triar quin càstig havien de rebre els cinc dipu­tats díscols d'entre “el menú de san­ci­ons” que pre­veu el regla­ment intern del PSC. Sen­sa­ci­o­nal. Encara no sabem com es tra­duirà aquesta revenja, però, vist el pano­rama, si els Ros i com­pa­nyia hagues­sin votat que sí (i s'hagués arri­bat, així, exac­ta­ment als dos terços de la cam­bra) la falta no sola­ment hau­ria estat igual de greu sinó que, en aquest cas, hau­ria fet sen­tit. És a dir: no es pot adme­tre que uns dipu­tats deci­dei­xin no votar, com si no fos­sin pre­sents a l'hemi­ci­cle. Era la seva obli­gació, i és incon­ce­bi­ble que la pro­testa con­sistís en aquesta dei­xa­desa de fun­ci­ons.

Com tam­poc no es pot enten­dre aquest brin­dis al sol de la CUP. ¿Què vol dir par­tir el vot con­junt per acon­ten­tar, amb estratègies ben infan­tils, la neces­si­tat d'estar a favor de la secessió pos­si­ble amb el desig de con­ver­tir-la en una hipotètica, allu­nyada, utòpica revolta pan­ca­ta­lana? I no parlo del PP perquè va come­tre el pit­jor error de tots: el menys­preu, l'insult, l'osten­tació de l'enuig anti­de­mocràtic.