Despertant la bèstia

Nom­bro­sos, agres­sius, arbi­tra­ris i ines­go­ta­bles, els assal­tants de cases aïlla­des han con­ver­tit Cata­lu­nya en sub­jecte polític i jurídic des­va­li­sat, fins al punt de fer-nos enyo­rar l'antic Codi Penal que cas­ti­gava amb seve­ri­tat els roba­to­ris amb violència. Són tants els casos denun­ci­ats, i pro­ba­ble­ment tants els que no s'arri­ben a denun­ciar, que ja es fa molt difícil saber qui hi ha dar­rere d'aquests pas­sa­mun­ta­nyes amenaçadors, si els relliga alguna mena d'orga­nit­zació coor­di­nada o si només es tracta d'una moda­li­tat crei­xent de cri­mi­na­li­tat abo­nada amb la impotència de la poli­cia i la ine­ficàcia de les lleis. És enmig d'aquesta deso­lació ciu­ta­dana que un tri­bu­nal ha deci­dit orde­nar la repe­tició del judici al gen­dre dels joiers Tous, absolt després d'haver enge­gat un tret a un dels lla­dres que pre­sump­ta­ment volien robar al xalet dels seus sogres. Segur que els jut­ges tenen motius sòlids per pen­sar que el cas ha de ser jut­jat de nou, però el mis­satge que s'envia a la soci­e­tat no pot ser més ino­portú: men­tre pro­li­fe­ren els roba­to­ris, el pes de la justícia cau damunt els qui gosen enca­rar-se als assal­tants. El pro­blema és que, si els ciu­ta­dans veuen la neces­si­tat de plan­tar cara als mal­fac­tors, és perquè el sis­tema a qui per­toca aquesta feina fra­cassa. La quan­ti­tat de vícti­mes ja comença a ser com­pa­ra­ble a la d'un con­flicte bèl·lic, només que tan sols un dels dos bàndols exhi­beix armes i violència. Però només és qüestió de temps que la bèstia es des­perti i hàgim de lamen­tar una matança a l'era d'una masia. No, la res­posta no poden ser ni els car­tut­xos ni la defensa pròpia, però tam­poc les bui­des decla­ra­ci­ons de bona volun­tat de les jun­tes de segu­re­tat