Els últims pacahuares

Segons les xifres accep­ta­des per les auto­ri­tats acadèmiques i per arro­do­nir, podem dir que al món hi ha cinc mil mili­ons de per­so­nes, dos-cents estats i tres mil llengües. No cal ser gaire mal­pen­sat per ende­vi­nar que, per als amants dels grans domi­nis lingüístics, les llengües amb molt pocs par­lants són una presa fàcil per ampliar el con­tin­gent de les llengües milionàries. Així, el feno­men de la des­a­pa­rició de llengües no dis­posa en l'actu­a­li­tat de la mateixa sen­si­bi­li­tat social que el de la con­ser­vació de l'aire per res­pi­rar, de l'aigua per beure, de l'entorn salu­da­ble o de les espècies en perill d'extinció.

Un repor­tatge publi­cat aquests dies per BBC Mundo ens informa de la immi­nent des­a­pa­rició de la llen­gua paca­hu­ara, a la selva amazònica boli­vi­ana. Els paca­hu­a­res són (eren) una tribu que va haver de fugir del ter­ri­tori que havien ocu­pat des de fa més de mil anys, des­plaçats per la vora­ci­tat de la indústria del cautxú. D'unes dese­nes de milers, la tribu dels paca­hu­a­res ha pas­sat a només cinc inte­grants i, a finals del 2012, amb la mort d'un, només n'han que­dat qua­tre, tres homes i una dona, ger­mans o mig ger­mans entre ells.

Hi ha llengües al món que tenen uns quants cen­te­nars de par­lants, o només unes quan­tes dese­nes. Són llengües que són usa­des per la gene­ració dels més vells i que estan con­dem­na­des a la des­a­pa­rició. El paca­hu­ara n'és un dels casos més evi­dents i ningú (o gai­rebé ningú), no se'n farà ressò.

Segons el lingüista valencià Jesús Tuson, altres llengües tècni­ca­ment encara no estan en fase d'extinció, però tenen tendència a entrar-hi perquè tenen molt pocs par­lants; per exem­ple, el lapó (35.000), el sioux (20.000), el che­rokee (10.000) o el hawaià (7.500). Altres llengües mino­ritàries se situen prop del milió de par­lants; per exem­ple, el gal·lès o el basc. I altres llengües, també mino­ritàries, dis­po­sen d'un nom­bre de par­lants entre els quinze i els cinc mili­ons; per exem­ple, l'hon­garès, el txec, el búlgar, el quítxua, el català, el nepalès o l'eslo­vac. Final­ment, hi ha les llengües amb un nom­bre de par­lants que ultra­passa els cin­quanta mili­ons, com és el cas del francès, l'italià o el coreà; o les que tenen més de cent mili­ons de par­lants, amb el xinès, l'anglès i l'espa­nyol en els tres pri­mers llocs.

Les llengües són objec­tes deli­cats i, si no en tenim cura, poden morir. I si els últims par­lants no duen el cartílag nasal tra­ves­sat per un canut de bambú, el decés pot pas­sar inad­ver­tit del tot.