En mans de qui estem?

Com més va més gent hi ha que creu que els polítics, en gene­ral, no tenen remei, i els nos­tres encara menys. En temps de la tran­sició, exis­tia la creença que les males mane­res de gover­nar des­a­pa­rei­xe­rien un cop ins­tau­rada ple­na­ment la democràcia; però ara, a qui o a què ens podem enco­ma­nar? L'extinció de l'espe­rança és un dels pit­jors càrrecs que es poden fer a l'actual gene­ració de diri­gents, no sola­ment perquè no s'albira en l'horitzó cap règim alter­na­tiu ni cap pro­ce­di­ment de reforma del que ens han lle­gat, sinó perquè ningú en ple­nes facul­tats no creu que els seus fills viu­ran en una soci­e­tat més ben orde­nada, ni tin­dran més bones opor­tu­ni­tats, ni serà més pla­nera la seva recerca de la feli­ci­tat. Com més va més gent hi ha que sent que el seu destí està en mans de cor­rup­tes, mani­pu­la­dors i incom­pe­tents, i que tots i cadas­cun dels qui ens gover­nen tenen almenys dues d'aques­tes carac­terísti­ques. El preu a pagar, com a soci­e­tat, és molt supe­rior a la dine­rada que s'hagin pogut embut­xa­car, perquè les con­seqüències de la pèrdua de cre­di­bi­li­tat són incal­cu­la­bles. La força amb què Cata­lu­nya pugui alçar la veu davant tot Espa­nya, o el pes que pugui tenir Espa­nya en la Unió Euro­pea, estan en funció de la cre­di­bi­li­tat i de l'auto­ri­tat moral dels seus repre­sen­tants; quan aquests des­per­ten en els ciu­ta­dans, en el millor dels casos, des­con­fiança i, sovint, un refús irre­ver­si­ble, vol dir que, col·lec­ti­va­ment, hem per­dut el rumb. El mot des­a­fecció és un eufe­misme que queda molt curt a hores d'ara. Lla­vors hom comença a pen­sar en solu­ci­ons estra­folàries –com sem­pre hi ha hagut qui pensa que només posant mili­tars a diri­gir l'admi­nis­tració, l'eco­no­mia va com una seda, ara també hi ha qui creu que en una assem­blea d'arre­ple­gats en una plaça es pot impro­vi­sar un pro­grama de govern–. No és còmode haver de recor­dar que si els res­pon­sa­bles de la degra­dació ins­ti­tu­ci­o­nal han estat ele­gits en democràcia, també en democràcia han de ser relle­vats, denun­ci­ats i, quan per­to­qui, con­dem­nats. Encara s'hi pot pre­sen­tar tot­hom a les elec­ci­ons, i es pot posar en evidència el con­trast entre les pro­me­ses i les rea­li­tats, i es pot recórrer als tri­bu­nals, i pre­gun­tar a les admi­nis­tra­ci­ons en què i per què dila­pi­den els cabals públics. És molt laboriós, això sí, i no s'acaba mai, però per no fer res i que ens ho facin tot, ja hi ha molts altres tipus de règims polítics, tots amb garan­tia històrica de fracàs.