La batalla del pessebre

El vam des­fer per la can­de­lera, vam guar­dar la molsa en un sac, que és la bona, seca i sense mulle­nes, les figu­res ja dor­men i a mi em va aga­far el record de la bata­lla caso­lana del pes­se­bre. Ves que tiro set­ma­nes enrere i som el 8 de desem­bre, la Puríssima. Com cada any, la meva mare es tro­bava amb el gloriós sant Josep a la taula del men­ja­dor acom­pa­nyat d'un parell de cabres. El nos­tre sant Josep tenia el nas escar­bo­tat, era el pri­mer com­ba­tent.

Al veure aque­lla figura, que feia un bon pam, la mare sal­tava com una vespa:

–No em sur­tis amb això, que embruta.

El meu pare s'esmu­nyia:

–A mi no em vin­guis amb pes­se­bres, que ja veus com es posa ta mare.

Allà al fons l'àvia estava cosint, la seva veu arri­bava callada:

–Pobre xicot.

Durant un dia o dos sant Josep aguan­tava sol el tipus, com un guer­ri­ller, després sor­tia l'home que duia el xaiet a collibè, la mare hi tor­nava:

–No tor­nis a sor­tir amb això, que embruta.

Però el pobre noi de l'àvia se sen­tia millor.

La bata­lla tenia un punt clau quan sor­tien els papers pin­tats, secret de com fèiem el pes­se­bre de la família, el pobre xicot de l'àvia havia tri­om­fat, havia vin­gut el Fer­ran Cucu­re­lla, fus­ter de la família des de segles, amb dos cava­llets i unes fus­tes que feien bas­tir-hi el pes­se­bre. Això durava uns vuit dies. La mare s'anava apai­va­gant, l'àvia no deia res i el pobre del meu pare, pes­se­brista rabiós, ja no sabia com posar-s'hi fins que un dia no podia més i s'hi ficava. Ho he dit tan­tes vega­des que m'hau­ria de fer ver­go­nya de repe­tir-ho, però ho repe­teixo: amb nosal­tres revi­via el Gènesi, la bella història de la Cre­ació.

Del paper arru­gat pin­tat i mig humit, en sor­tien les mun­ta­nyes del fons amb colors estan­tis­sos. A mesura que s'apro­pa­ven a pri­mer terme, els colors es feien més fos­cos i, no sé com, però sor­tia la cova, hi nai­xien bos­cos amb la molsa seca allà lluny i cam­pes d'oli­ve­res fetes de fari­go­les i algun xiprer de blens.

La nit de Nadal hi arri­ba­ven les cançons. La can­de­lera aca­bava el pes­se­bre, però no Nadal, que dura sem­pre.