Braus i poder
a la violència
El marge de decisió de la Generalitat, sigui per escanyament financer sigui per manca de reconeixement competencial, sempre ha estat escàs. Pràcticament no hi ha hagut espai per desenvolupar, en els termes que fa servir l'Estatut vigent, “polítiques pròpies”. Després del cop que va visualitzar de manera brutal aquesta absència de poder (la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra, precisament, la norma institucional bàsica) el Parlament de Catalunya es va prendre una petita venjança en l'ordre simbòlic: va aprovar, a partir d'una iniciativa legislativa popular, l'abolició de les curses de braus a Catalunya. La prohibició d'aquest espectacle, amb independència de les consideracions que van portar la majoria de diputats catalans a donar suport a la proposició de llei, va significar l'adopció d'una decisió diferenciada respecte al règim estatal, una de les conseqüències més tangibles de l'exercici de l'autogovern en les darreres dècades, un gest de marcar territori, potser comparable en rellevància al desplegament de policia pròpia, amb un profund impacte en un moment de tensió amb el govern espanyol que, després hem vist, tot just començava.
No obstant això, la setmana passada, el Congrés espanyol va prendre en consideració per àmplia majoria una altra iniciativa legislativa popular dirigida a declarar les curses de braus bé d'interès cultural en tot el territori de l'Estat i obrir, així, el camí perquè els toros tornin a Catalunya. La proposició tramitada aquesta vegada davant les Corts Generals emergeix sens perjudici d'un recurs d'inconstitucionalitat que es va interposar l'any 2010 davant del Tribunal Constitucional per cinquanta senadors del PP contra la llei catalana d'abolició i que encara es troba pendent de resolució. Respecte a la possible sensibilitat de l'alt tribunal en matèria taurina només recordo les comentades imatges que es van difondre unes setmanes abans de la sentència sobre l'Estatut en les quals apareixien alguns magistrats a la llotja de la plaça de Las Ventas, tot xalant d'allò més amb la tortura i mort del brau mentre es fumaven uns cigars enormes.
La maquinària de l'estat, doncs, ha decidit esclafar la mínima distinció catalana respecte d'uns plantejaments polítics i d'identitat que l'ordre espanyol vol uniformes. La prohibició dels toros serà desplaçada mentre continuem a Espanya sigui perquè s'aprovi definitivament la iniciativa de declaració de la fiesta com a bé d'interès cultural al Congrés i al Senat sigui perquè el Tribunal Constitucional declari la invalidesa de la norma catalana. Si Espanya no està disposada a respectar la voluntat majoritària del poble de Catalunya i dels seus representants en la qüestió de les curses de braus com es pot esperar que respecti una declaració de sobirania o la reivindicació per un tracte fiscal just?
Si el debat sobre els toros no s'hagués enverinat tant, sobretot per part espanyola, amb la qüestió nacional i en l'obsessió de voler imposar un imaginari cultural, la controvèrsia derivada de l'abolicionisme català s'hauria centrat en un plantejament propi d'una democràcia avançada: el dels drets dels animals. Catalunya, com dèiem al principi, hauria pogut fer política en aquest sentit, esprémer el seu espai competencial, i així oferir la seva aportació innovadora en un àmbit sobre el qual treballen alguns dels primeres espases de la filosofia moral (penso, per exemple, en el magistral treball de Will Kymlicka, Zoopolis, publicat l'any 2011). Aquesta també era la intenció dels pensadors que van donar suport a la iniciativa legislativa popular de posar fi a les corridas com Josep Maria Terricabras, Jesús Mosterín, Salvador Pàniker, alguns dels quals van comparèixer davant del Parlament per exposar la seva posició. Tot plegat massa sofisticat per una Espanya que en la seva defensa de la fiesta també revela quins principis de l'ordre social es troben en el rerefons de la mentalitat política dominant. En efecte, una societat que es rabeja en l'exaltació del suplici d'un toro és una societat predisposada a la violència. La línia entre gaudir amb el patiment i la mort d'un animal i gaudir amb la destrucció d'una persona, o d'un col·lectiu de persones, és terriblement fina, gairebé tan fina com la que separa el discurs de l'odi de les accions criminals (i que, en alguns ordenaments, justifica la prohibició dels primers malgrat el reconeixement de la llibertat d'expressió). Rere l'arrogància dels diputats i senadors protaurins i de la convicció que es tornaran a martiritzar braus en el territori de Catalunya (això sempre disfressat amb una cínica aura d'apel·lació a la llibertat i “als drets de tots els espanyols”) sembla traspuar la mateixa voluntat de conquerir, de sotmetre, d'arranar i d'esquarterar que ha marcat la formació de l'Espanya contemporània. És el “ordeno y mando”, “la mirada al frente y mala leche” el “por cojones” que va etzibar el ministre d'Agricultura Arias Cañete en el seu anterior mandat. L'autoritarisme groller que, aquesta vegada, afortunadament no podran fer servir contra un poble díscol per bé que en tenen moltes ganes.
I, ni que sigui en una petita part, el fracàs definitiu de l'estratègia de dominació espanyola sobre el procés català d'emancipació nacional es consumarà si una majoria de conciutadans identifica Catalunya amb l'opció de la modernitat, de l'aspiració a la dignitat, a la pau, a la igualtat i al benestar. Una alternativa que, per començar, podria comptar amb els defensors dels drets dels animals més enllà dels seus perfils d'identitat: els d'aquells que es van alegrar quan el Parlament va dir prou a les corridas i van tenir la certesa de viure en una societat més propera a la civilització.
