El dit acusador
La política catalana travessa moments difícils. No descobreixo res. En relativament pocs mesos, però, des del setembre del 2012 fins ara, a mitjan de febrer del 2013, la sensació que s'estava vivint un moment històric ha anat perdent un llençol a cops de frustracions i escàndols. Encara que els dirigents d'ERC i de la CUP estiguin més que satisfets amb els seus resultats electorals, la realitat és que l'eufòria de l'endemà de la Diada, atiada sobretot perquè molta gent va alegrar-se del pas que va fer el president de la Generalitat i, consegüentment, la federació que presideix, es va estroncar en sec la mateixa nit del 25-N. No cal repetir el que ja s'ha escrit més d'una vegada, per bé que continua essent cert: que l'error de càlcul dels estrategs de l'entorn presidencial va ser monumental. No van saber preveure què podia passar i van abocar els lleons al president, que va sortir molt tocat d'un avançament electoral que havia estat pensat per reforçar-lo. La campanya de desprestigi del president Mas, que a la fi ha estat el preludi del ventilador que està empastifant la política catalana, va començar aleshores amb una acusació falsa sobre uns diners que el president no ha tingut mai a Suïssa. Ara només s'intenta reblar el clau amb la propagació d'un ambient de sospita general i global que posi en qüestió la capacitat de la política catalana per dirigir el país. Vostès facin-se la pregunta sobre a qui beneficia aquest ambient i potser començaran a veure qui són els culpables. També descobriran els beneits i els cínics.
No sóc dels que disculpen la corrupció de determinades persones (per molt importants que siguin) desplegant una estelada per cobrir el femer català. De la mateixa manera que no m'he cregut mai la famosa teoria de l'oasi català (ni aplicada a la Guerra Civil ni al postfranquisme), ara tampoc no estic disposat a assumir que la política catalana és una mena de reproducció a escala de la Sicília dominada per una màfia que unta els polítics amb diners i prebendes a canvi de buidar la caixa pública. A Catalunya hi ha corruptes i corruptors, certament, però en la proporció que toca. Ni més ni menys que el nombre de corruptes que es puguin caçar a Alemanya o a Suècia. La societat del risc actual, per dir-ho a la manera d'Ulrich Beck, ens empeny a l'extinció, el que inclou, és clar, la modificació de les estructures polítiques fins ara dominades per una malla invisible que uneix els interessos dels “integrats”, ja siguin aquests polítics, acadèmics, empresaris o bé simples especuladors. En fi, d'aquelles persones que tenen accés més o menys fàcil a les esferes de poder que decideixen coses rellevants per a la vida social. Catalunya és, en aquest sentit, un país “normal” –o normalitzat– perquè està dins els límits de la nova modernitat que és la inestabilitat. Avui, la confrontació d'interessos és més forta que mai, fins i tot és més forta que les disputes ideològiques. Per això el xoc de veritat és entre “integrats” i “no integrats” i no pas entre burgesos i proletaris com passava en el segle XIX i en part del XX. Les xarxes socials ho mostren a la perfecció. No les idealitzo, perquè sóc dels que pensen que hi ha molta comèdia acadèmica entorn del fenomen de les TIC, però és evident que mitjançant aquestes xarxes socials s'escolten veus i es difonen informacions i idees que abans hauria estat molt difícil accedir-hi. És un pas endavant innegable. Però la democratització de la paraula va acompanyat, sovint, de l'abús. De la difusió de tota mena de rumors i de maledicències que no recolzen en cap prova.
El més fàcil és desplegar el dit acusador. Vivim en un país en què quan hom és “imputat” (el que vol dir investigat) ja ha begut oli. Passa a ser un condemnat que ha de demostrat que és innocent. Tenia entès que en un estat de dret la cosa anava al revés, que era l'acusador qui havia de demostrar la culpabilitat d'un sospitós (que és la condició que també té un imputat). Però no. Ara ja hem arribat al punt que l'imputat, especialment si és un polític, de seguida esdevé un condemnat. Una injustícia tan gran és culpa, d'entrada, dels mateixos polítics. ¿És que l'èxit d'Hugo Chávez i del seu populisme trampós no està directament relacionat amb la corrupció sistemàtica i arrogant (que també inclou l'arrogància il·lustrada del crioll) de Carlos Andrés Pérez? És clar que sí! El president socialdemòcrata veneçolà era membre de la Internacional Socialista, però és que, a més, també era un lladre. Tant els escàndols de corrupció com l'anomenat Caracazo (la revolta popular que tingué lloc a Caracas el 27 de febrer de 1989 contra el pla de xoc dictat pel Fons Monetari Internacional i que en ser reprimida violentament va provocar entre 300 i 3.000 víctimes), van ser utilitzats com a argument per Hugo Chávez i Hernán Grüber Odremán per a dos intents de cop d'estat, el del 4 de febrer i el del 27 de novembre del 1992, respectivament. Finalment, encara que Carlos Andrés Pérez va ser destituït per una acció judicial, el mal ja estava fet. Anys més tard Chávez va aconseguir derrotar els poders tradicionals perquè els que van substituir Pérez no van acabar de fet net ni amb la corrupció ni amb l'opacitat del poder. Es van pensar que amb un canvi de cares ja n'hi havia prou.
Gràcies a déu, a la política catalana no es divisa cap Hugo Chávez a l'horitzó, ni és possible cap revolució –bolivariana o no–. Però a la xarxa sí que es poden llegir comentaris de cent quaranta caràcters que insten a carregar-se el sistema de partits i coses així. Fa feredat! De la il·lusió al fracàs, com hem vist aquests mesos, la distància és molt curta. Tant com de l'amor a l'odi.
