EL TEMPS QUE FUIG
Tomates
No és que abans estiguéssim més bé, però érem més joves, i això té el seu punt. El temps passa com una piconadora i s'ho endú tot avall: les persones, les bèsties, l'amor, la glòria dels cossos, els projectes... Tot avall, les coses petites i les que semblaven que havien de durar per sempre. La majoria dels cafès on anava quan era jove ja no hi són. A casa nostra no hem estimat mai gaire els cafès i han anat caient l'un darrere l'altre. Al seu lloc a vegades s'han obert bars moderns, és veritat. Millors? Pitjors? Diferents. Indiferents, perquè no m'han conegut, no m'han tingut, no m'han sentit. Un local on t'hi has passat hores i hores parlant amb les amigues, escrivint, pensant, somniant, estenent a sobre de la taula les tragèdies juvenils i empassant-te-les amb el fum de la cigarreta, tenen incrustada a la paret, o bategant suspesa en l'aire, o arrapada a la cadira on sempre seies, una part de tu, de com eres, de les ganes de viure que tenies, de les preocupacions que arrossegaves, de la por i l'alegria que et feia fer-te gran, de les grans esperances que acariciaves. Aquella part de tu és allà, viva, fins que el local tanca i aquella traça teva desapareix del tot i per sempre. A vegades en alguna novel·la, en una mena d'homenatge privat, intento ressuscitar algun d'aquests espais que em varen contenir.
Penso aquestes coses quan el febrer s'acaba, el mes més curt, més inclement. Encara queda un tros d'hivern, però ja hi ha arbres que brosten i el dia s'ha allargat; ja es fa fosc una mica més tard. Dissabte a mercat vaig veure les primeres maduixes. Calma, calma! Encara no n'és el temps. No cal córrer tant. Vindran les maduixes, les primeres cireres, tot vindrà al seu temps, quan toqui de venir. Fins i tot potser vindran tomates que tinguin algun gust. De la pera, de Montserrat, raf, de cor de bou, de penjar, cirerols, de bombeta... de la varietat que sigui, però amb gust i olor de tomata. Com abans, i perdoneu-me la nostàlgia.
