Kropotkin i Verne

Dos lli­bres, dins d'En la pell d'un mort –la dar­rera novel·la de Xevi Sala–, com­par­tei­xen (ens guien, ens donen pis­tes) el fil de la història: L'illa mis­te­ri­osa (1874), de Jules Verne (1828-1905), i El suport mutu: un fac­tor en l'evo­lució (1902), de Piotr Kro­potkin (1842-1921). L'illa mis­te­ri­osa i El suport mutu no són ele­ments deco­ra­tius a l'obra de Sala, no són un recurs lite­rari per fer qua­drar res: ens acom­pa­nyen fins al final del relat (fins i tot tor­nen a fer-se pre­sents a les cinc dar­re­res pàgines d'En la pell d'un mort). Conei­xent Xevi Sala, estic con­vençut –no n'he par­lat amb ell– que no és casual i se non è vero è ben tro­bato. Verne i Kro­potkin es conei­xien, havien man­tin­gut llar­gues con­ver­ses, tenien amics comuns (el geògraf Eli­seu Reclús, el pin­tor Nadar, Baku­nin i els pri­mers soci­a­lis­tes utòpics). Recor­deu les peti­tes comu­ni­tats lli­ber­ta­ries, com la que es forma en L'illa mis­te­ri­osa, fun­da­des en la soli­da­ri­tat i la fra­ter­ni­tat? Verne no única­ment educa en el saber; l'aven­tura ver­ni­ana ser­veix per for­mar aquells homes que diri­gi­ran/par­ti­ci­pa­ran de la soci­e­tat futura: la soci­e­tat del progrés i la feli­ci­tat humana. Kro­potkin, veí de Salt, príncep rus d'idees anar­quis­tes i explo­ra­dor de noves fron­te­res i de la península escan­di­nava, amic del peda­gog ale­llenc Fer­rer i Guàrdia (1859-1909) –va encapçalar a Lon­dres la pro­testa con­tra la injusta mort del cre­a­dor de l'Escola Moderna– és citat, a la novel·la, pel direc­tor de l'escola d'adults de Salt, Agustí Solano, amb aques­tes parau­les: “Els homes són equi­va­lents, si dónes més del que pen­ses rebre seràs més feliç; la huma­ni­tat pro­gressa si en comp­tes de la lluita mútua fomenta l'ajuda mútua.” Fer copro­ta­go­nis­tes, a tall de fil prim de grui­xuda bobina tèxtil, Verne i Kro­potkin d'un pre­sumpte relat negre con­firma el que sos­pi­tava: som davant/dins d'una novel·la roja i negra, d'un relat social que relliga allò tan etern i (per­me­teu-me, avui més que mai) tan impres­cin­di­ble com l'emoció i el com­promís, la ima­gi­nació i el suport mutu, l'aven­tura còmplice de tras­pas­sar totes les rat­lles que et sem­blen pro­hi­bi­des (i no par­lem única­ment de geo­gra­fia), en com­pa­nyia! Ho diu Víctor Cam­po­blanco a En la pell d'un mort: “Quan surts de la presó, fill meu, t'has d'afa­nyar a tre­pit­jar totes les fron­te­res que tro­bis, si no, viuràs amb por.” Si Josep M. Fona­lle­ras va dir que “Xevi Sala ha con­ver­tit una bona novel·la negra en una novel·la excel·lent”, què voleu que us digui jo? Que l'amic Xevi ens ha fet un excel·lent regal? Doncs sí, queda dit, i per escrit!