Esventrat

La pluja copi­osa d'aquests dies ha con­ver­tit l'esvo­ranc de la Sagrera, a Bar­ce­lona, en un fan­gueig ampul·lós. Un fan­gueig sota els peus que ser­vi­ria per a grans al·lego­ries, però que a en Deba­des li fa pen­sar en l'impacte urbà i quo­tidià d'un forat com aquest. Es recorda de les pri­me­res vega­des –també les últi­mes– que havia entrat en tren a París. L'impres­si­o­nava aque­lla mà perifèrica de vies ober­tes fins a arri­bar a l'estació. Ales­ho­res con­tem­plava els edi­fi­cis gri­sos de banda i banda i es pre­gun­tava qui devia viure al vol­tant. Per apai­va­gar la trom­pada, ima­gi­nava algun edi­fici amb gol­fes d'aire Mar­gue­rite Duras i París no se acaba nunca.

Abans que comen­ces­sin les obres del tren d'alta velo­ci­tat, la boca des­co­mu­nal de vies a la Sagrera no li havia cri­dat l'atenció. No li sem­blava una bar­rera tan evi­dent. Des que tot és obert, ja no pot dei­xar de veure-hi unes vísce­res esven­tra­des: la bar­rera que sem­pre ha sig­ni­fi­cat per a uns bar­ris car­re­gats de paciència, que espe­ra­ven l'alta velo­ci­tat com una mena d'El Dorado (una mica el que els van pro­me­tre, tal­ment una pas­ta­naga a l'aire). Ara aquests bar­ris han de sos­te­nir amb reno­vada resig­nació un endar­re­ri­ment de dimen­si­ons incal­cu­la­des encara. A banda i banda fa fere­dat veure l'impacte estil gota malaia dels tre­balls, les tan­ques altes, les difi­cul­tats per tra­ves­sar l'esven­tra­ment. En Deba­des s'hi va pas­se­jar un dia grisós i fred, es diria que pari­senc si no fos perquè tot li va sem­blar pre­cari, trist. Un “paratge” com aban­do­nat a la seva sort. També hi flai­rava un punt impo­tent: la con­demna tem­po­ral, no tri­ada per aquells ciu­ta­dans, de patir unes obres eter­nes que poc o molt ja se sap que no por­ta­ran tot l'or del món. Nor­mal, però injust si es pensa que hi havia una part impor­tant d'or empa­rau­lada. Pot­ser algú altre res­se­guirà amb mirada reno­vada el forat fer­ro­vi­ari obert i es pre­gun­tarà: qui deu viure aquí? Una mà de veïns que pas­sa­ran deu o quinze o vint anys de la seva vida vol­tats de tan­ques, obres i pro­vi­si­o­na­li­tat.@aball­bona