Opinió

Neomodernisme

És l'oportunitat per a definir també el nou model social i econòmic d'aquest país sobirà

Obli­dem-nos per un moment de les arqui­tec­tu­res fan­ta­si­o­ses, del senyor Güell, del senyor Gaudí o de les fades del Palau de la Música: pro­poso que ens fixem per un moment en el terme “moder­nisme”, que aquí va supo­sar tot un movi­ment poli­ti­co­cul­tu­ral. Pro­poso que ens fixem en l'acti­tud, no en el con­tin­gut: de res no ser­vi­ria ara tor­nar a les for­mes sinu­o­ses, als motius natu­rals, a la lite­ra­tura fan­tas­magòrica o a cap imi­tació de l'estil de fa cent anys. Sí que podem, en canvi, pren­dre nota d'una acti­tud: una acti­tud més que moderna, moder­nista. De la mateixa que alhora es va con­ce­bre una acti­tud més que cata­lana, cata­la­nista.

Arreu d'Europa el movi­ment adop­tava molts noms: Art Nou­veau, Modern Style, Sezes­sion, Jugends­til, Liberty... Però a Cata­lu­nya en dèiem moder­nisme, és a dir la moder­ni­tat com a ide­o­lo­gia, com a acti­tud. Trans­for­mar la covar­dia con­ser­va­dora en gosa­dia ima­gi­na­tiva (i això que alguns encara cre­uen que era un movi­ment de con­ser­va­dors). Posar Cata­lu­nya a un nivell d'ambició mun­dial, aspi­rar al màxim, ser un refe­rent euro­peu indis­cu­ti­ble: en ter­mes estètics, econòmics, urbanístics, polítics, soci­als... I fer-ho fona­men­tal­ment a través de la cul­tura. Cons­truir una Cata­lu­nya moderna com qui cons­tru­eix un edi­fici inno­va­dor, ele­gant i de referència uni­ver­sal. Tenir la moder­ni­tat com a militància, ser futu­rista i gosar crear un nou codi per a un país que reneix. Aquesta va ser l'acti­tud, i ho va ser des de fora del lide­ratge admi­nis­tra­tiu: en aquell temps, l'auto­go­vern no exis­tia.

Si no ho van fer els polítics, qui ho va lide­rar? Va ser el món de la cul­tura i de l'art, va ser un con­sens ampli dels arqui­tec­tes, dels pin­tors, dels patrons i els mece­nes, de les enti­tats, de les apor­ta­ci­ons dels ciu­ta­dans, dels escrip­tors, dels pre-polítics que començaven a con­fi­gu­rar par­tits nous i inde­pen­dents... Renéixer no és mai una ordre admi­nis­tra­tiva o una idea del tot pla­ni­fi­cada, renéixer té un cert procés natu­ral. Si en aquells temps es va pro­duir a través de la cul­tura, un es pre­gunta què ens ha pas­sat en 100 anys perquè la cul­tura vagi ara tan a remolc del bon o mal fer dels polítics. Un movi­ment rege­ne­ra­dor, com també van ser per cert les avant­guar­des cata­la­nes, no es fa par­tint de la idea arti­fi­cial i buida d'un ani­mal polític qual­se­vol: un movi­ment pren la ini­ci­a­tiva des del car­rer, s'auto­or­ga­nitza i s'auto­de­ter­mina, pren forma amb la suma de com­pli­ci­tats, és lliure per créixer, per iden­ti­fi­car-se i per tro­bar un deno­mi­na­dor comú. Un deno­mi­na­dor que no sigui (per favor) la sim­ple eficiència en la gestió pública sinó algun mis­satge reno­va­dor, autèntic i il·lusi­o­nant.

On som, en aquest sen­tit? Segu­ra­ment la crisi, però no només la crisi, ens porta cap a l'eco­no­mia del conei­xe­ment. Aquest no és un plan­te­ja­ment només polític, sinó que s'ha anat esde­ve­nint com a acord més o menys natu­ral: la pui­xança del turisme des de l'any 92, la cre­a­ti­vi­tat encara vigent, l'afany d'expe­ri­men­tació, l'aco­lli­ment del Mobile World Con­gress, el desen­vo­lu­pa­ment d'impor­tants cen­tres d'inves­ti­gació i desen­vo­lu­pa­ment, l'aposta cada cop més deci­dida per la recerca i la inno­vació... Podem anar cap a una mena de “neo­mo­der­nisme del conei­xe­ment”, pot­ser menys este­ti­cista i menys uni­forme, però amb el deno­mi­na­dor comú de la raó, la ciència i la cul­tura com a ele­ments de crei­xe­ment del país.

Això és impos­si­ble sense inversió pública, cer­ta­ment: i la part més coixa de l'aposta encara se l'emporta la cul­tura, en ter­mes de pres­su­post públic. Però sobre­tot és impos­si­ble sense una acti­tud gene­ral, sense que hi hagi el sen­ti­ment de cons­trucció d'una soci­e­tat nova. La política ens porta cap a un nou estat, cap a una nació estat que mereix auto­de­ter­mi­nar-se: doncs bé, és l'opor­tu­ni­tat per a defi­nir també el nou model social i econòmic d'aquest país sobirà. Els moder­nis­tes el van ima­gi­nar cre­a­tiu, vistós, arris­cat, bohemi, pròsper, inter­clas­sista, ambiciós, euro­peu i amb consciència naci­o­nal (i tot això encara sense auto­go­vern). Repe­teixo que, obli­dant per un moment els dracs i les creus i els tren­ca­dis­sos, l'acti­tud nos­tra ha de ser exac­ta­ment la mateixa. La soci­e­tat, a impli­car-s'hi i a lide­rar; el govern, a empènyer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.