Perill: ens volen salvar

El bat­lle de Nova York, Mic­hael Blo­om­berg, havia deci­dit pro­hi­bir la venda de begu­des ensu­cra­des en reci­pi­ents de més de 16 oz (473 ml), això en res­tau­rants i llocs d'esbarjo, no en boti­gues; però per sort el poder judi­cial ho ha impe­dit —són coses que pas­sen en una democràcia, encara que aquí ens poden sor­pren­dre—. El jutge ha dit que aquesta inter­dicció, que dimarts havia d'entrar en vigor, era arbitrària i caprit­xosa. I afe­gim-hi que fins i tot con­tra­pro­du­ent, si és que es tracta de dis­su­a­dir el con­sum de pro­duc­tes l'abús dels quals és nociu per a la salut. No cal haver estu­diat gaire per saber que si algú té ganes de beure un litre de cer­vesa en un lloc on només ser­vei­xen quin­tos, en dema­narà qua­tre, de cop o l'un dar­rere l'altre, en el mateix bar o en el del cos­tat, cosa que, sens dubte, aug­men­tarà la des­pesa efec­tu­ada i de retruc la part que se'n que­darà el fisc. El bat­lle, és clar, s'ho ha aga­fat molt mala­ment i no aban­dona la vocació res­tric­tiva; creu que el jutge està del tot equi­vo­cat i pro­clama: “Miro de fer el que cal per sal­var vides, l'obe­si­tat mata!” Compte amb el seu argu­ment, perquè totes les xim­ple­ries del món aca­ben tenint permís de residència en el nos­tre dis­sor­tat país: És necessària la pro­hi­bició perquè “la gent pobra no tenen la capa­ci­tat de tenir cura d'ells matei­xos”. I on ho diu que els bat­lles, els gover­na­dors, els dipu­tats i els sena­dors tenen l'encàrrec de fer tan­car els seus elec­tors en una guar­de­ria? Doncs bé, Blo­om­berg i aquests que per­den el sen­deri davant una Coca-Cola i no són capaços de con­tro­lar què con­su­mei­xen seria hora de dei­xar de veure'ls com a ciu­ta­dans aptes per bus­car feina, posar un negoci, tenir fills, cir­cu­lar per on vul­guin o eme­tre opi­ni­ons i, cer­ta­ment, con­vin­dria anar pen­sant a reti­rar-los el dret de vot. En defi­ni­tiva, heus aquí el soci­a­lisme. La tendència a saque­jar els ingres­sos dels con­tri­bu­ents i orga­nit­zar-los la vida no és exclu­siva d'uns països o d'una època, ve de lluny i té molta corda encara. El pacte sig­nat entre CiU i ERC per l'actual legis­la­tura, Déu vul­gui que breu, esta­bleix també una àmplia gamma impo­si­tiva, inclo­ent «les begu­des de refresc amb excés de sucre» perquè es veu que és moda i aquí tam­poc no sabem tenir cura de nosal­tres matei­xos. Que, en la per­cepció dels qui han d'exer­cir el dret a deci­dir, una majo­ria sobi­ra­nista apa­re­gui asso­ci­ada al desen­fre­na­ment recap­ta­tori, és la pit­jor imatge que podien donar.