Més i millor

Gabriel García Márquez diu que “el peri­o­disme és el millor ofici del món”. Però la con­vicció entu­si­asta d'aquest premi Nobel de lite­ra­tura no sem­bla com­par­tida per gaire gent. L'últim baròmetre del Cen­tre d'Inves­ti­ga­ci­ons Científiques (CIS) posa de mani­fest que entre les pro­fes­si­ons pit­jor valo­ra­des pels entre­vis­tats hi ha pre­ci­sa­ment la de peri­o­dista. Aquesta és una opinió majo­ritària­ment com­par­tida pels enques­tats més grans. Pot­ser és con­seqüència i pro­jecció d'un cert desen­gany gene­ra­ci­o­nal que, segons sem­bla, no com­par­tei­xen els més joves. La millor prova d'això és que la demanda per entrar a les facul­tats supera àmpli­a­ment l'oferta i això manté la nota de tall entre les més altes. Cada any hi ha a Cata­lu­nya més de mig miler de nous lli­cen­ci­ats en peri­o­disme.

Des del pri­mer moment en què es va començar a teo­rit­zar sobre la sepa­ració de poders per garan­tir un estat fort i una soci­e­tat lliure es va tenir consciència de la neces­si­tat d'un sis­tema de con­trol. Si el baró de Mon­tes­quieu escriu l'Espe­rit de les lleis el 1748 i hi parla de la neces­si­tat de sepa­rar l'acció del poder legis­la­tiu, l'exe­cu­tiu i el judi­cial, és el seu con­tem­po­rani Edmund Burke a qui s'atri­bu­eix ator­gar a la premsa la con­dició de quart poder.

Quan es parla de la inde­pendència de la premsa es fa, sobre­tot, con­si­de­rant les seves vin­cu­la­ci­ons amb tota la resta de poders. En un model de soci­e­tat d'interes­sos cre­uats és molt difícil que no hi hagi con­nivències en uns casos i fricció en d'altres, però la diver­si­tat de l'oferta i la plu­ra­li­tat infor­ma­tiva que com­porta hau­rien de ser sufi­ci­ent garan­tia que sem­pre hi haurà un punt de vista dife­rent que garan­teixi que no hi ha una posició domi­nant des de la qual es puguin pro­duir abu­sos exces­sius. Però quan, d'una manera o una altra, tot­hom par­ti­cipa d'interes­sos comuns, es perd la dimensió de ser­vei públic i s'acaba sent part del pro­blema.

El dret a la infor­mació forma part de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans, que reco­neix el dret de tot indi­vidu “a rebre infor­ma­ci­ons i opi­ni­ons i el de difon­dre-les”. El nos­tre marc jurídic incor­pora aquest prin­cipi, en l'arti­cle 20 de la Cons­ti­tució Espa­nyola i en l'arti­cle 52 de l'Esta­tut, que esta­bleix que “cor­res­pon als poders públics de pro­moure les con­di­ci­ons per a garan­tir el dret a la infor­mació i a rebre dels mit­jans de comu­ni­cació una infor­mació veraç i uns con­tin­guts que res­pec­tin la dig­ni­tat de les per­so­nes i el plu­ra­lisme polític, social, cul­tu­ral i religiós. En el cas dels mit­jans de comu­ni­cació de titu­la­ri­tat pública la infor­mació també ha d'ésser neu­tral”. Tot­hom està d'acord que hi ha una relació indes­tri­a­ble entre infor­mació i democràcia, entre la capa­ci­tat de pren­dre deci­si­ons i la pos­si­bi­li­tat d'esco­llir amb conei­xe­ment de causa, però el repte que té tota soci­e­tat en cada moment és de fer-ho pos­si­ble. Una de les clàusu­les no escri­tes del con­tracte de ciu­ta­da­nia que man­te­nim de forma implícita com a indi­vi­dus amb la col·lec­ti­vi­tat és la que ens atorga el dret a la infor­mació, però l'altra cara de la moneda és la que ens obliga moral­ment a fer-ne un ús actiu i res­pon­sa­ble. La torna de tot dret és un deure.

Hi va haver un moment, quan es va començar a par­lar de la soci­e­tat de la infor­mació, en què sem­blava que el veri­ta­ble des­a­fi­a­ment era ampliar tant com fos pos­si­ble els canals de difusió. Però avui tenim la consciència clara que la mul­ti­pli­ci­tat de vies per les quals enviem i rebem mis­sat­ges té molta menys importància que el con­tin­gut d'aquests. En l'era de la infor­mació ha estat la mani­pu­lació –l'alte­ració cons­ci­ent del valor de les coses, l'engany pre­me­di­tat i la men­tida– la cau­sant d'una crisi econòmica i de model sense pre­ce­dents i la que segresta encara avui la major part dels meca­nis­mes dels quals ens hauríem de dotar per sor­tir-ne.

Si situem aquest debat en l'àmbit del peri­o­disme cal tenir pre­sent el que deia Rys­zard Kapus­cinski: “En el bon peri­o­disme, a més de la des­cripció dels esde­ve­ni­ments, teniu també l'expli­cació de per què ha pas­sat; en el mal peri­o­disme, per con­tra, tro­bem tan sols la des­cripció, sense cap con­nexió o referència al con­text històric.” Massa sovint els fets es ter­gi­ver­sen per con­ver­tir-los en argu­ments i el relat que acom­pa­nya la seva des­cripció s'assem­bla més a una jus­ti­fi­cació que a una anàlisi.

Pot­ser hi ha una relació entre la valo­ració que es fa avui de la pro­fessió de peri­o­dista i la uti­li­tat que es con­si­dera que té. Es refia la gent de la infor­mació que li arriba? Creu que és veraç o que ser­veix dife­rents interes­sos? Té recur­sos sufi­ci­ents l'audiència per inter­pre­tar la infor­mació cor­rec­ta­ment? Li és útil? La con­si­dera útil? Seria bo que la nos­tra soci­e­tat, en el seu con­junt i en tots els seus mati­sos, es pogués sen­tir reflec­tida i repre­sen­tada en els seus mit­jans de comu­ni­cació. És una qüestió que va més enllà dels pro­fes­si­o­nals de la comu­ni­cació i de les empre­ses periodísti­ques i se situa en l'àmbit de la millora de la qua­li­tat democràtica. No es tracta de bus­car cap reco­nei­xe­ment, sinó per res­pon­sa­bi­li­tat; ens fa falta més i millor peri­o­disme.