Insensibilitat

La suma enca­de­nada d'escàndols polítics i de cor­rupció pot haver-nos conduït a un estat de com­pleta insen­si­bi­li­tat. ¿La Casa del Rei ha pagat amb diner públic les obres de reforma d'una finca de la prin­cesa Corinna? Pos­si­ble. ¿El procés de difa­mació con­tra Artur Mas segueix sense ser inves­ti­gat i jut­jat? Del tot espe­ra­ble. Josep Lluís Núñez, amb sentència ferma de sis anys de presó per estafa a Hisenda i delicte de sub­orn, es glo­ri­fica per esce­na­ris públics men­tre una dona que va robar ali­ments bàsics en un super­mer­cat per poder ali­men­tar el seu fill de tres mesos està a punt d'entrar a la presó. Déjà vu. Bárce­nas denun­cia el PP per “aco­mi­a­da­ment impro­ce­dent i mal­trac­ta­ment labo­ral”. El PP denun­cia el diari El País per haver publi­cat els papers del cas Bárce­nas. Alícia Sánchez-Camacho intenta dis­si­mu­lar la seva con­dició de botxí tot fent-se pas­sar per víctima en el cas de les escol­tes de la con­versa amb María Vic­to­ria Álva­rez, expa­re­lla de Jordi Pujol Fer­ru­sola. Pre­vi­si­ble. La poli­cia con­fisca el mate­rial de l'agència d'espies Método 3 perquè tot aquest gava­dal de docu­men­tació que ompli­ria tres fur­go­ne­tes no pugui ser fil­trat públi­ca­ment. No em facin riure que em vénen agu­lle­tes a la zona abdo­mi­nal. Un gene­ral de l'exèrcit amenaça Cata­lu­nya amb una solució a la Sèrbia. Ni piu. El fis­cal gene­ral de l'Estat, Edu­ardo Tor­res Dulce, en comp­tes de com­plir la seva feina d'ins­truir rigo­ro­sa­ment una causa i pre­ser­var la pre­sumpció d'innocència, surt a un pro­grama tele­vi­siu i comença a difon­dre dades incri­mi­natòries con­tra la família Pujol Fer­ru­sola. No passa res. El fis­cal gene­ral de Cata­lu­nya, Rodríguez Sol, és induït a dimi­tir per la seva opinió favo­ra­ble al dret a deci­dir. No passa res. Gallardón, extra­va­gant lec­tor de Mon­tes­quieu, diu que la limi­tació de la lli­ber­tat d'expressió dels fis­cals és per garan­tir la seva inde­pendència (quina llàstima que aquest cri­teri no hagi pre­val­gut en els casos de Jiménez Villa­rejo, Garzón o José María Mena, per a qui “el català només ser­via per par­lar amb els page­sos de la Gar­rotxa”).

Hem superat el llin­dar de la sen­si­bi­li­tat. Fins al punt que un nou escàndol o una nova degra­dació ja no necessària­ment supo­sa­ran un dolor més gran o una consciència més afi­nada. La dege­ne­ració és tan colos­sal i les regles del joc poden ser tan arbitràries i opa­ques que s'ha tren­cat tot pacte de con­fiança social, tota solució de cre­di­bi­li­tat amb la norma. Estem en l'estadi putre­facte de la post­política, espai abo­nat a la barbàrie.