No en nom de la democràcia

Ja fa un temps que donem vol­tes al “dret a deci­dir” i, atesa la meva tra­jectòria pro­fes­si­o­nal, observo amb cert asto­ra­ment el debat que ha gene­rat. D'entrada, amb entu­si­asme, ja que després de gai­rebé vint anys d'ocu­par-me acadèmica­ment de la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana i de ser, entre el 2003 i el 2008, el pri­mer direc­tor gene­ral d'aquesta matèria a la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, sem­bla que per fi s'ha estès la pre­o­cu­pació per l'apro­fun­di­ment i la qua­li­tat de la nos­tra democràcia. Ho havia pre­di­cat amb passió, però amb la impressió de fer-ho en el desert.

De fet, durant molt de temps –ho he de dir amb tota clare­dat–, aquest interès per l'apro­fun­di­ment democràtic havia estat menys­preat i ridi­cu­lit­zat. Se'ns acu­sava de dedi­car-nos a un assumpte poc rigorós acadèmica­ment i, en tot cas, menys seriós que les anàlisis elec­to­rals. I es depre­ci­a­ven les ini­ci­a­ti­ves par­ti­ci­pa­ti­ves, qua­li­fi­cant aquells que les impul­sa­ven de frívols, irres­pon­sa­bles i pijo­pro­gres. Eren temps en què els gover­nants sabien què era el que tocava fer en cada moment, en què les capa­ci­tats geren­ci­als s'impo­sa­ven a les alga­ra­vies par­ti­ci­pa­ti­ves, i en què les fórmu­les de democràcia directa –les assem­blees i les con­sul­tes; sí, les con­sul­tes– eren per­ce­bu­des com fonts de dinàmiques anti­sis­tema.

I, de sobte, després d'una con­versió gai­rebé mística, són molts els que sem­bla que han vist la llum par­ti­ci­pa­tiva. Abans els sem­bla­ven ridículs els pres­su­pos­tos par­ti­ci­pa­tius, men­tre que ara mili­ten en les files de la democràcia par­ti­ci­pa­tiva. Fa qua­tre dies con­si­de­ra­ven una presa de pèl la con­sulta de la Dia­go­nal de Bar­ce­lona, men­tre que ara mata­rien per defen­sar la con­sulta sobi­ra­nista de Cata­lu­nya. No fa gaire sim­pli­fi­ca­ven i des­qua­li­fi­ca­ven els pro­ces­sos par­ti­ci­pa­tius impul­sats des del govern tri­par­tit, i ara impar­tei­xen lliçons d'apro­fun­di­ment de la democràcia. Fa pocs anys enge­ga­ven a dida tot aquell que par­lava de trans­parència i accés a la infor­mació, i ara sem­bla que sigui idea seva. És gai­rebé entra­nya­ble repas­sar les decla­ra­ci­ons i els arti­cles que aquests nous entu­si­as­tes de la rege­ne­ració democràtica escri­vien fa pocs anys.

I, enmig de tot, “el dret a deci­dir”: la nova referència de la sem­pre eufemística política cata­lana. No hi puc estar més d'acord, però tam­poc puc ser més escèptic en relació amb les emfàtiques decla­ra­ci­ons dels seus nous apòstols. Ho sento, però no crec en con­ver­si­ons i em pro­du­ei­xen certa urticària aquells que expe­ri­men­ten il·lumi­na­ci­ons sob­ta­des. Ho diré sense embuts: ens estan enre­dant, no els importa ni el dret a deci­dir ni la rege­ne­ració democràtica. De fet, es limi­ten a posar la retòrica democràtica al ser­vei d'un pro­jecte polític sobi­ra­nista. Un pro­jecte del tot legítim, només fal­ta­ria. No hi tinc res en con­tra, però em repugna que ins­tru­men­ta­lit­zin una cosa tan impor­tant –i també tan fràgil– com la democràcia. Que tot­hom defensi el pro­jecte de país que con­si­deri oportú, però sense usar el nom de la democràcia en va. No en nom seu, si us plau, que ja fa massa temps que ens conei­xem.