Merkel té la clau
és el principal obstacle per a l'estabilització
de la zona euro
Avui el multimilionari i filantrop George Soros parlarà a Barcelona sobre el futur de la Unió Europea i de l'euro al CCCB. Una visió des dels Estats Units serà, necessàriament, refrescant. Una anàlisi més freda que la dels països del sud d'Europa, i més lliure que la dels buròcrates de Brussel·les. I pel que ja he llegit de les seves opinions, el més probable és que posi l'èmfasi en Alemanya. El problema de la indefinició de Berlín és el principal obstacle per a l'estabilització de la zona euro. Tothom demana que Alemanya comenci una política expansiva, de consum i d'inversió pública per compensar les necessitats d'ajustos dels països més endeutats. Els dos últims a dir-ho públicament han estat el nou secretari del Tresor nord-americà, Jack Lew, i Mariano Rajoy. Però Soros va més enllà: el problema no és avui, sinó demà. Alemanya ha d'obrir la porta als eurobons... o decidir-se a abandonar l'euro. Segons Soros, la segona opció permetria una devaluació de la moneda i un augment de competitivitat dels països que quedessin dins l'eurozona. Però la idea de sortir de l'euro no la preveu pràcticament ningú en les classes polítiques i econòmiques alemanyes. I l'opinió pública alemanya és llargament favorable a la moneda única. Així doncs, en el fons, Soros està empenyent perquè Alemanya prengui el timó de la situació a la UE. De forma decidida. Sense deixar espai per als dubtes dels mercats financers. I perquè l'activitat econòmica mundial reprengui al més aviat possible.
Ara bé, Angela Merkel no té tanta pressa. Els seus votants no noten la crisi com la mitjana de la totalitat dels alemanys, ni com la pateix la resta del món. De fet, segons una nova enquesta d'ahir, Merkel i els seus socis liberals revalidarien la majoria al Parlament alemany a les eleccions del proper mes de setembre. Aquest cap de setmana els socialdemòcrates celebraran el congrés en què han de presentar el seu candidat a canceller, Peer Steinbruck. Però són molt poques les possibilitats reals de l'SPD de guanyar o, almenys, proposar un govern de coalició alternatiu al de Merkel. I, a àmbit europeu, la cancellera alemanya se sent encara més forta –si és possible– que a l'interior del seu país. França, que tradicionalment havia fet de contrapès, està desapareguda en combat. Literalment. Combat extern: perquè prou feina té el govern de París a quadrar els comptes. I combat intern: el govern de François Hollande, a menys d'un any de la victòria a les urnes, ja ha gastat tot el crèdit polític que tenia. Hollande és incapaç de pressionar una Europa enrocada necessàriament en dues posicions enfrontades.
França espera, pacientment, que passin els fulls del calendari. El 22 de setembre Alemanya tindrà un nou govern (o el mateix vell govern, però ja sense la pressió d'unes eleccions a la cantonada). Serà aleshores el moment de la veritat. L'acceleració del procés d'integració europea –acompanyada d'una frenada en els objectius de dèficit dels països del sud– seria l'opció lògica. Veurem aleshores si Merkel, realment, ha actuat fins ara amb els ulls posats a exercir pressió a la resta de governs per forçar reformes econòmiques i la renúncia a part de la sobirania dels estats. O si, en canvi, la cancellera ha convertit la seva tàctica en estratègia i l'únic que pretén és anar tirant, sense prendre cap decisió que l'enfronti amb una opinió pública cada cop més hostil als veïns europeus del sud. O, encara una opció menys probable: veurem si un relleu a la cancelleria alemanya significa també un canvi de política alemanya respecte a Europa. De moment, Merkel té la clau. I a partir de setembre, és possible que la mantingui.
