La confiança

La gran majo­ria de les ini­ci­a­ti­ves econòmiques tenen un horitzó tem­po­ral de futur. Les inver­si­ons d'avui es jus­ti­fi­quen per unes expec­ta­ti­ves de negoci, com també passa amb la cre­ació d'empre­ses. La con­fiança en un retorn és el que jus­ti­fica l'assumpció de la part del risc que com­porta tota acció econòmica. Ningú no exposa els seus diners, ni el seu patri­moni, sense tenir una mínima con­fiança en les pre­vi­si­ons. És per això que la segu­re­tat jurídica és un ele­ment bàsic de tota nació que pros­pera, perquè impe­deix l'arbi­tra­ri­e­tat. Cap país del món que sigui seriós i vul­gui con­ti­nuar sent-ho no es per­met la pos­si­bi­li­tat de can­viar les regles amb efec­tes retro­ac­tius, perquè trenca el prin­cipi bàsic de qual­se­vol ini­ci­a­tiva presa, que és la con­fiança. I tots ple­gats hem de tenir molt clar que per a la sor­tida de la crisi, entre altres ingre­di­ents impres­cin­di­bles, n'hi ha dos de bàsics: la con­fiança i l'opti­misme. Men­tre aquests dos esti­guin en els nivells que estan en aquest moment en la soci­e­tat, per més indi­ca­dors o “brots verds” que ens diguin que veuen, la sor­tida d'aquesta crisi infer­nal és una qui­mera.

En les inter­ven­ci­ons de molts ter­tu­li­ans i de força polítics, bàsica­ment de par­tits de l'opo­sició, atri­bu­ei­xen la cai­guda de l'acti­vi­tat econòmica a la manca de crèdit i a l'aus­te­ri­tat exces­siva. És un clam com el de molts empre­sa­ris i autònoms. I real­ment, una eco­no­mia sense la cir­cu­lació del crèdit, s'atura. Per tant, l'obser­vació em sem­bla cor­recta, el que ja no m'ho sem­bla tant és la crítica gene­ra­lit­zada que es fa a la banca com a cul­pa­ble exclu­siu d'aquest tan­ca­ment. Per jus­ti­fi­car la mala gestió en la con­cessió dels crèdits, un alt exe­cu­tiu de Cata­lu­nya Caixa es va defen­sar dient que havien con­ce­dit crèdits als que que­da­ven exclo­sos del crèdit.

I ho deia com una mena de defensa moral a l'altíssim nivell de moro­si­tat de la seva enti­tat, que poc temps després la va por­tar a la fallida i a la des­a­pa­rició. Con­fon­dre una empresa amb una ONG em sem­bla un error monu­men­tal que només porta al des­as­tre. A les empre­ses els hem d'exi­gir una res­pon­sa­bi­li­tat social, només fal­ta­ria!, però també els hem d'exi­gir que els ges­tor facin bé la seva feina, i fer-la bé també vol dir fer-la amb prudència i rigor pro­fes­si­o­nal, espe­ci­al­ment si es tracta d'una enti­tat finan­cera la fallida de la qual té uns efec­tes col·late­rals molt impor­tants.

El debat social actual està massa con­ta­mi­nat per la gran baca­nal d'una gran majo­ria dels ges­tors i òrgans de decisió posats política­ment a les cai­xes que ha supo­sat sous, die­tes i pre­ben­des de tota mena d'escàndol i desitjo, pel bé de tots, que la justícia sigui incle­ment. Però aquests arbres, per més abun­dants que siguin, no ens poden pri­var de veure el bosc de la mala gestió i de les estratègies errònies. Crec sin­ce­ra­ment que fins i tot amb uns ges­tors amb sous cor­rec­tes, amb les matei­xes polítiques, la fallida del sis­tema era ine­vi­ta­ble. I és aquest punt el que avui m'agra­da­ria res­sal­tar, perquè entenc que té molta rellevància de cara al futur. Així doncs, que ningú no s'enga­nyi, l'exigència de les enti­tats finan­ce­res a l'hora de con­ce­dir crèdits, ja és i serà més severa perquè com que els préstecs s'han de tor­nar en un futur i la capa­ci­tat de retorn d'un crèdit és fona­men­tal, la con­fiança i la segu­re­tat jurídica són bàsics.

Ini­ci­a­ti­ves legis­la­ti­ves per expro­piar pisos, com la de la Junta d'Anda­lu­sia, o les deman­des d'alguns col·lec­tius soci­als i par­tits polítics d'apli­car efec­tes retro­ac­tiu en la nova llei hipo­tecària que s'està tra­mi­tant en aquests moments poden tenir aco­llida social, però no ens enga­nyem, tenen efec­tes econòmics nega­tius perquè des­tru­ei­xen la con­fiança i ori­gi­nen més res­tricció del crèdit, que és com dir pos­si­bi­li­tats de represa econòmica futura.