Llengua i humiliacions

Amb molta difi­cul­tat tro­baríem l'exem­ple d'un estat supo­sa­da­ment democràtic que expulsi del seu par­la­ment un dipu­tat pel fet de par­lar la seva llen­gua. Això no obs­tant, va pas­sar la set­mana pas­sada al Congrés espa­nyol quan el pre­si­dent de la cam­bra, Jesús Posada, va cri­dar a l'ordre i final­ment va fer fora del recinte els dipu­tats d'ERC Joan Tardà, Alfred Bosch i Teresa Jordà, una cir­cumstància que ja s'havia produït en un gra­pat d'oca­si­ons (i que també havien afec­tat Joan Tardà) quan José Bono pre­si­dia el Congrés durant la VIII i IX legis­la­tu­res. Sols aquest fet ja con­firma el fracàs del pro­jecte espa­nyol com a rea­li­tat plu­ri­na­ci­o­nal i, tal vegada, d'acord amb allò que he sug­ge­rit, com a democràcia.

L'hos­ti­li­tat con­tra el català també referma la legi­ti­mi­tat de les aspi­ra­ci­ons seces­si­o­nis­tes cata­la­nes: els cata­lans no podem con­ti­nuar en un estat que no tracta amb igual­tat la llen­gua d'una de les seves comu­ni­tats naci­o­nals (la qual, a més, gau­deix teòrica­ment d'un esta­tus de coo­fi­ci­a­li­tat) de manera que en cada acte de repressió del seu ús s'agre­deix no sols la dig­ni­tat de la per­sona san­ci­o­nada sinó la de tots els par­lants d'aque­lla llen­gua. No obs­tant això, que el 2013 encara hàgim de denun­ciar aquests dèficits és una xacra que corca Espa­nya com a model de con­vivència però, com sovint passa en aquests casos, és una mos­tra de les con­tra­dic­ci­ons, les feble­ses i la irres­pon­sa­bi­li­tat del cata­la­nisme polític.

Si en algun moment dels dar­rers 30 anys tots els dipu­tats cata­lans s'hagues­sin plan­tat sis­temàtica­ment per acon­se­guir que el català es pogués fer ser­vir a les ins­ti­tu­ci­ons cen­trals, o bé ja s'hau­ria refor­mat el sis­tema en un sen­tit favo­ra­ble al plu­ra­lisme lingüístic o bé el con­flicte naci­o­nal s'hau­ria acce­le­rat perquè el caràcter repres­siu i uni­for­mit­za­dor de l'Espa­nya cas­te­llana s'hau­ria fet més obvi, més injus­ti­fi­cat i més insu­por­ta­ble. Però la història con­sis­teix en el fet que només els dipu­tats d'ERC, i tan sols de tant en tant, han gosat ten­sar la corda fins al límit de l'expulsió. Cal posar de mani­fest la doci­li­tat i la pas­si­vi­tat amb la qual han actuat amb el tema de la llen­gua al Congrés la resta de dipu­tats esco­llits per par­tits que en algun moment s'han qua­li­fi­cat de cata­la­nis­tes, un arc que comprèn del PSC a ICV pas­sant per CiU, amb la ver­go­nya que ha sig­ni­fi­cat de vega­des arren­gle­rar-se sense fis­su­res a la pro­hi­bició de l'ús del català, pro­var de ridi­cu­lit­zar els dipu­tats d'ERC pel supo­sat caràcter extem­po­rani i freak de les seves rei­vin­di­ca­ci­ons i, en un exer­cici d'auto­odi abo­mi­na­ble, con­tri­buir a com­ba­tre la volun­tat de par­lar en català amb més insistència que un dipu­tat cas­te­lla­no­par­lant com s'esde­vingué en el cas de Teresa Cuni­llera del PSC, tot fent d'assis­tent a Jesús Posada a l'hora de bus­car el fona­ment legal en el regla­ment del Congrés que per­metés cen­su­rar Tardà. L'acti­tud dels dipu­tats del PSC en aquest aspecte i el seu ser­vi­lisme lingüístic (com també la dels d'ICV) sem­pre ha estat lamen­ta­ble si tenim en compte que des de l'angle del seu supo­sat ideal suprem, el fede­ra­lisme, el mono­lingüisme a les ins­ti­tu­ci­ons cen­trals és l'antítesi dels models de fede­ració plu­ri­na­ci­o­nal que fun­ci­o­nen.

Durant les meves esta­des de recerca a Suïssa, recordo que em va impres­si­o­nar l'ús habi­tual i amb plens efec­tes de les qua­tre llengües ofi­ci­als de la Con­fe­de­ració (francès, ale­many, italià i romanx) a l'Assem­blea Fede­ral, al Con­sell Fede­ral o al Tri­bu­nal Suprem Fede­ral. I encara em va impres­si­o­nar més que quan vaig inter­ro­gar alguns dipu­tats sobre com s'orga­nit­zava el ser­vei de tra­ducció a l'Assem­blea em van dir que no en tenien perquè se supo­sava que els repre­sen­tants del poble i, en gene­ral, aquells que acce­dien a les altes magis­tra­tu­res tenien prou nivell per almenys enten­dre les inter­ven­ci­ons en qual­se­vol de les altres llengües ofi­ci­als que no fos­sin la seva llen­gua materna. La com­pa­ració amb les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les és esgar­ri­fosa, no sols per la pro­hi­bició sinó també per l'osten­tació cafre d'ignorància que sig­ni­fica la manca d'interès i el des­co­nei­xe­ment de les altres llengües de l'Estat. En el cas del poder judi­cial només recalco que també la set­mana pas­sada Marc Bel­zun­ces va anun­ciar que inter­po­sa­ria un recurs davant del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans perquè tant el Tri­bu­nal Suprem com el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal no havien admès els seus recur­sos pel fet d'haver estat escrits en català.

Però, pel que fa al Congrés, l'acti­tud de sub­missió lingüística més acla­pa­ra­dora i incom­pren­si­ble con­ti­nua essent la dels dipu­tats de CiU, els quals mai no s'han dig­nat a aixe­car una mica més el to de veu en defensa de la llen­gua, com de fet encara és hora que man­tin­guin una acti­tud de con­flicte fron­tal amb cap altra qüestió naci­o­nal. I jo em pre­gunto, si fins ara han estat incapaços de plan­te­jar un con­flicte amb el català, com seran capaços de sos­te­nir l'enorme tensió que suposa un procés cap a l'estat propi? I, fins i tot en el supòsit que el gest sobi­ra­nista es reconduís cap a una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal, amb l'aqui­escència, com s'ha insi­nuat aquests dies, dels altres grups, com es pot ni tan sols per­fi­lar la pos­si­bi­li­tat de la trans­for­mació cons­ti­tu­ci­o­nal si en 30 anys han estat incapaços ni tan sols de refor­mar el regla­ment del Congrés? (i això que acabo de dir també val per als cants de sirena que puguin pro­ce­dir de les files del PSC-PSOE). És feri­dor que les reac­ci­ons polítiques con­ti­nuen sent les de sem­pre, fins i tot en un con­text de setge con­tra la llen­gua com es va tor­nar a evi­den­ciar amb la dar­rera decisió del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya con­tra la immersió. És del tot intri­gant dis­cer­nir com es pro­duirà un canvi radi­cal si no hi ha ni tan sols un replan­te­ja­ment dels rep­tes a curt ter­mini que podrien tenir una res­posta sen­zi­lla i efec­tiva. Si con­ti­nuem fent el de sem­pre, con­ti­nu­a­rem com sem­pre, o pit­jor.