Catalunya preocupa Europa

Diu que en l'última entre­vista entre els pri­mers minis­tres d'Ale­ma­nya i d'Espa­nya es va pro­duir un malentès, com a mínim, reve­la­dor. Merkel va dei­xar anar que la pre­o­cupa molt el que està pas­sant a Cata­lu­nya, i Rajoy, que no s'ho espe­rava, li explica que és un estira i afluixa polític, que ja es recon­duirà i que no n'hi ha per tant. «Que no, totxo, que em refe­reixo al ter­ro­risme islàmic!» (el voca­tiu és ima­gi­nari però ver­sem­blant). Es nota la diferència entre aixe­car-se i esmor­zar amb el Frank­fur­ter All­ge­meine Zei­tung o amb les por­ta­des cer­ca­bre­gues de la premsa de Madrid. I Merkel li va haver d'expli­car que els infor­mes dels ser­veis d'espi­o­natge ale­manys, així com els de mig Europa, van plens del perill que repre­senta la presència de grups indis­cu­ti­ble­ment ter­ro­ris­tes en la Marca Hispànica, i que la majo­ria de les cèl·lules dor­ments que hi ha a Europa és aquí on fan bona nit i tapa. Espe­rem que, aquesta vegada també, el de Madrid hagi inte­ri­o­rit­zat que els desit­jos de la de Berlín són ordres i, en con­seqüència, esti­gui envi­ant els espies de veri­tat que tin­gui, no els sub­con­trac­tats que escol­ten xafar­de­ries, a des­in­te­grar els ene­mics de la civi­lit­zació. Cal, pri­mer, reconèixer que en els últims, posem-hi, vint anys hem fet tot el pos­si­ble perquè Cata­lu­nya esde­vin­gui, com fa temps que diu Pilar Rahola, l'«epi­cen­tre de l'isla­misme radi­cal a Europa», i després, sense més dilació, començar a fer que aquest país —sigui quina sigui la seva con­dició política— deixi de ser terra de pas i lloc de refugi de tota mena de com­ba­tents, ban­des i milícies, i dels seus suports logístics i pro­pa­gandístics. Ara ja fins i tot n'expor­tem: un boti­guer mar­roquí de Bar­ce­lona ha anat a la guerra de Síria, i si ho hem sabut és perquè hi ha mort; quants n'hi deu haver de vius encara fent-hi de mer­ce­nari? En la llen­gua d'embo­li­car rea­li­tats que es porta avui dia, dei­xar que facin el que vul­guin, se'n diu inte­gració; pagar-ho, se'n diu soli­da­ri­tat, i aplau­dir les matan­ces, coo­pe­ració; però igno­rar l'amenaça mai no ha estal­viat sofri­ments a un poble. És incom­men­su­ra­ble la capa­ci­tat de viure d'esquena al que passa en els nos­tres car­rers que patei­xen els qui diuen que ens repre­sen­ten, tant els qui volen fer-nos deci­dir com els qui volen impe­dir-ho. Quan i de quina manera els envi­a­rem, als uns i als altres, el mis­satge que no volem viure en la inde­fensió ni ens agrada el país tal com l'estan dei­xant?