De professió: metge

Per raons per­so­nals i fami­li­ars, no comer­ci­als, rela­ci­o­na­des amb les ins­ti­tu­ci­ons sanitàries, he tin­gut opor­tu­ni­tat de veure, viure i con­viure amb les per­so­nes que hi acu­llen i amb el per­so­nal del cen­tre, cer­cant els moments, amb els pro­fes­si­o­nals mèdics assig­nats al lloc –direc­tius, auxi­li­ars, infer­me­res amb llarga tra­jectòria, apor­ta­do­res d'experiències no estu­di­a­des a les facul­tats, que els interns recu­llen i els titu­lars escol­ten amb atenció.

Un bon metge és el com­pendi del estu­dis a les facul­tats, del segui­ment de l'evo­lució de la medi­cina, pro­pa­gat a bas­ta­ment, de l'atenció a les nove­tats de l'espe­ci­a­li­tat esco­llida, del con­tacte repe­tit amb els malalts i, si la seva situ­ació o bé posició ho per­met, de l'assistència a con­gres­sos intel·ligent­ment selec­ci­o­nats. D'aquests, a més de pas­se­jar l'esposa per noves ter­res, conèixer la gas­tro­no­mia i fer foto­gra­fies, se'n poden treure i apren­dre teòrica­ment tècni­ques i experiències, que poden reforçar els conei­xe­ments dels assis­tents que no dor­men durant les pre­sen­ta­ci­ons.

Els pro­fes­si­o­nals vigi­len molt par­lar ober­ta­ment de la pro­blemàtica que gira entorn d'ells. S'auto­cen­su­ren i opi­nen pru­dent­ment de les experiències i pro­ble­mes vis­cuts a les sales d'ope­ra­ci­ons, amb els malalts, les famílies i els mit­jans, que res­pec­ten, i infor­men quan hi ha inter­nada alguna per­so­na­li­tat, informe que, ana­lit­zat, habi­tu­al­ment no diu res. Amb els col·legues es com­por­ten amb l'arma a la mà. No exis­teix el nivell d'amis­tat que en altres pro­fes­si­ons és habi­tual. Els nexes de relació entre mem­bres de la pro­fessió no s'han de bus­car en la pro­xi­mi­tat del lloc comú de tre­ball, sinó en altres cir­cumstàncies vis­cu­des. És difícil d'expli­car el perquè: hom ho atri­bu­eix al mime­tisme.

Els pro­ce­di­ments habi­tu­als per obte­nir infor­mació mèdica de les figu­res inter­na­des en els cen­tres hos­pi­ta­la­ris, no donen resul­tat. En veure redac­tors, el per­so­nal intern pren mesu­res i els met­ges es tan­quen en el mutisme. Els costa de mullar-se. Els comu­ni­cats fets en petit comitè diuen entre poc i res! Ni el nom de cap col·lega. No és estrany, doncs, que s'hagin adju­di­cat fins ara ben pocs pre­mis Nobel com­par­tits a tre­balls mèdics de recerca, essent els pri­mers en quan­ti­tat i qua­li­tat que s'efec­tuen. La columna no dóna per a més i queda per des­criure una faceta impor­tant: l'espe­rit cor­po­ra­tiu. L'uti­lit­zen tots no pas per fer gran l'asso­ci­ació, sinó com a arma cor­po­ra­tiva de defensa, enfront de deman­des rela­ci­o­na­des amb la pro­fes­si­o­na­li­tat. He seguit de la vora algun cas que cor­ro­bora l'opinió. No hi tinc res a dir, sols ho comento, tal com la resta de l'arti­cle; és curiós, no pas per­niciós. En un petit poble rural, un metge un xic eixe­le­brat, en aca­bar la visita i ini­ciar la bai­xada de l'escala, enso­pegà i les baixà rodant. La mes­tressa, en veure que sols tenia uns cops, li digué: “Senyor metge, quina manera més bèstia de bai­xar les esca­les!” El metge replicà: “Senyora Maria, cadascú les baixa com vol.”