Romà Gubern

Diu­menge, a la Real Aca­de­mia de Bellas Artes de San Fer­nando, de Madrid, va tenir lloc l'acte, tan solemne com litúrgi­ca­ment anacrònic, de la recepció pública, com a acadèmic electe de la tal ins­ti­tució, de l'amic bar­ce­loní Romà Gubern Gar­riga-Nogués. M'hi va por­tar la dona sàvia de la Fil­mo­teca, la madri­le­nya Magda Lobo, que m'escriu sovint en un català molt més sub­til que el de la majo­ria dels meus excol·legues par­la­men­ta­ris. Tot i l'aire encar­ca­rat de l'acte, amb un públic tan mudat, l'esde­ve­ni­ment tenia, ni que sem­bli para­do­xal, aro­mes d'inno­vació. Pot­ser perquè el dis­curs de Romà Gubern, Dels còmics a la cine­ma­to­gra­fia, apor­tava pis­tes per enten­dre les evo­lu­ci­ons de l'art con­tem­po­rani.

Fa anys que crec que el tri­par­tit –ep!, en el bon sen­tit de la paraula– com­post per Terenci Moix, lamen­ta­ble­ment absent, Pere Gim­fer­rer i Gubern, de per­so­nes que sabien tan­tes coses del cinema, de la his­to­ri­eta gràfica i de la lite­ra­tura con­ven­ci­o­nal, al llarg dels segles XIX, XX i el tot just estre­nat XXI, es con­ver­tia en SOS dels que, com jo, ens mostràvem repa­ta­nis davant del nou i del vell, en un pro­jecte tan antic com els sig­nes de les cul­tu­res d'un pas­sat remot.

Els comen­ta­ris dels pre­sents no eren benig­nes per als res­pon­sa­bles de les polítiques cul­tu­rals per­pe­tra­des des de Madrid o des de Bar­ce­lona. Ni la gent del cinema, ni els experts en arts de lla­pis, brotxa i pin­zell, ni els edi­tors poden enten­dre la bar­ba­ri­tat ofi­cial de qui ens vol insen­si­bles i anal­fa­bets... lle­vat dels que ado­ren les fes­tes dels braus.

Molts dels assis­tents joves, pot­ser no tan mudats, fa anys que havien enlles­tit estu­dis uni­ver­si­ta­ris sense poder ser pro­fes­si­o­nals del seu ram. Un fet que esgar­rifa i imposa un pes­si­misme, de cara a un futur, mal­grat la feina de qui ens acla­reix els camins de con­nubi entre un abans i espe­ran­ces amb fona­ment. La res­posta de Manuel Gutiérrez Aragón aca­bava amb aquests mots: “Un largo camino el que has recor­rido desde el bisonte a la rea­li­dad vir­tual. Al final va a resul­tar que, ante nues­tra febril mirada, veinte siglos no es nada.”