Opinió

Estiguem atents al papa

La credibilitat de l'Església comença, doncs, per tenir un perfil evangèlic; un perfil pastoral, més que no pas doctrinal

L'última imatge del papa que ha apa­re­gut a la premsa és, si no m'equi­voco, la de l'audiència pro­to­col·lària con­ce­dida al pre­si­dent del govern espa­nyol, Mari­ano Rajoy. Pre­ci­osa. Plasma el moment en què Rajoy, satis­fet i som­ri­ent, entrega al papa la samar­reta de la selecció espa­nyola de fut­bol. La cara del papa Fran­cesc expressa una per­ple­xi­tat que no pot ser més eloqüent. S'ende­vina el que està pen­sant: “I què vol què en faci, d'aquesta samar­reta?” Això mateix dic jo. Vostè té un pro­blema amb la samar­reta, oi? Cre­gui'm que l'entenc. El nos­tre cas, el dels cata­lans, és pit­jor: tenim un pro­blema amb el senyor Rajoy. No sabem què fer-ne. Si li ser­vix de con­sol, estem com vostè.

Suposo que el Papa es troba en el moment més difícil: deci­dir el futur de l'Església. No ho té gens fàcil. En teo­ria, el con­cili con­ti­nua vigent. A la pràctica, en canvi, no és ope­ra­tiu. Ha estat des­man­te­llat. Les con­ferències epis­co­pals, sense auto­no­mia, són sim­ples alta­veus del govern cen­tral, o sigui, de la cúria. El pri­mer objec­tiu era pre­ci­sa­ment posar fi a la cor­rupció. Benet XVI no s'hi va veure amb cor. La seva dimissió s'explica per aquí. I la nova elecció, també. Calia un papa capaç de fer neteja. I el pri­mer pas va ser nome­nar una comissió que l'acon­sellés. Ara estem en espera de saber què pensa fer. L'última paraula la té sem­pre el papa.

Té al seu favor la bona aco­llida que ha tin­gut. I l'ha tin­gut perquè la gent ha vist en ell un tarannà sem­blant al de Joan XXIII. Aquí, al meu enten­dre, ja té una pista segura i sòlida. La bon­dat, acom­pa­nyada de la sen­zi­llesa i l'aus­te­ri­tat, és el llen­guatge que tot­hom entén. La cre­di­bi­li­tat de l'Església comença, doncs, per tenir un per­fil evangèlic; un per­fil pas­to­ral, més que no pas doc­tri­nal. Això con­corda amb la vita­li­tat de l'Església a l'Amèrica Lla­tina. És una Església alli­be­ra­dora dels opri­mits, pobre amb els pobres i mili­tant. Fins al mar­tiri, si convé. És l'Església que, en els últims anys, ha ves­sat més sang. Són els màrtirs del regne, com els ano­mena Casaldàliga. El regne, en el con­text evangèlic, és inse­pa­ra­ble de la justícia. Llui­tar per la justícia és llui­tar per la pau i on hi ha pau hi ha pros­pe­ri­tat. L'Església dels pobres és una expressió que aflorà en el dis­curs inau­gu­ral del con­cili. Va sor­tir dels lla­vis de Joan XXIII. El dis­curs és cone­gut per les tres pri­me­res parau­les: Gau­det Mater Eccle­sia, ‘s'ale­gra avui la mare Església'. Aquí hi ha el secret de tot. S'ale­gra de poder inau­gu­rar un con­cili pas­to­ral, d'auto­re­forma, d'aggi­or­na­mento (posar-se al dia) d'acord amb els sig­nes dels temps. Els objec­tius eren clars. I no costa gaire obser­var que el que pre­si­deix l'Església, actu­al­ment, és l'ambigüitat.

Des­fer l'ambigüitat és, al meu enten­dre, el pri­mer que cal. No es tracta tant de recu­pe­rar el con­cili com d'apli­car-lo. No d'invo­car-lo, com s'ha fet fins ara, sinó de prac­ti­car-lo. Això suposa accep­tar que no s'ha estat apli­cant ni prac­ti­cant. Aquesta és la part difícil, però només per a una part de l'Església: aque­lla que fa cos­tat a la jerar­quia i, per això mateix, se sent segura i cofoia.

La dimissió de Rat­zin­ger s'ha de lle­gir en clau de fracàs. L'elecció del nou papa va par­tir d'aquesta lec­tura. Però ell sol no podrà treure l'Església d'un atzu­cac que ens afecta a tots. Caldrà que la jerar­quia es posi les piles. L'hora de Rat­zin­ger ja ha pas­sat. Avui sabem que la seva men­ta­li­tat era més favo­ra­ble al lefev­brisme anti­re­for­mista que a la reforma con­ci­liar. En la història recent de l'Església hi ha un pas­satge que no es pot obli­dar. Va tenir lloc a Munic, el 19 de novem­bre del 1980. Joan Pau II va cele­brar la missa en olor de mul­ti­tuds, com sem­pre. Aca­bada la missa, una noia, Bar­bara Engel, repre­sen­tant de la lliga ale­ma­nya de la Joven­tut Catòlica, pujà a l'estrada a lle­gir un dis­curs. Però heus ací que, aban­do­nant el text ofi­cial, va expo­sar un memo­rial de greu­ges que no dei­xava res per verd. Des de la sexu­a­li­tat fins al paper de la dona en l'Església, pas­sant pel celi­bat, l'immo­bi­lisme, la manca de cre­di­bi­li­tat; en fi, totes les xacres que afec­ten l'Església ins­ti­tu­ci­o­nal. La tensió es pal­pava en l'ambi­ent. El papa Wojtyla estava cap­cot. Abans de par­lar mirà Rat­zin­ger, ales­ho­res arque­bisbe de Munic. Aquest s'inclinà i li xiu­xi­uejà alguna cosa a cau d'ore­lla. El papa Wojtyla renuncià a par­lar. En silenci, lliurà una meda­lla a aque­lla noia. Pocs mesos després, Rat­zin­ger dei­xava Munic i volava a Roma. El pare Arrupe, gene­ral del jesuïtes, aquell mateix any va sofrir una trom­bosi, pro­vo­cada per la tensió acu­mu­lada. Havia cai­gut en desgràcia. I per més que sol·lici­tava audiència, el papa no el rebia. Doncs bé, no ens enga­nyem, el papa actual és jesuïta. San­ti­ago Rusiñol deia que “la gran força dels jesuïtes és la mala fama que tenen”. El mateix cal dir de Cata­lu­nya. És la nos­tra hora. Esti­guem atents al papa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.