Gana

Llegíem la set­mana pas­sada que un informe de l'ONU revela que 258.000 per­so­nes van morir de gana els últims dos anys a Somàlia (la mei­tat dels morts eren menors de cinc anys). Una notícia com aquesta no només hau­ria de ser el titu­lar que obrís tots els infor­ma­tius de tots els mit­jans de comu­ni­cació, sinó que hau­ria d'empe­ti­tir la resta d'infor­ma­ci­ons i con­ver­tir-los, gai­rebé, en monogràfics (com suc­ce­eix en el trac­ta­ment infor­ma­tiu de deter­mi­na­des catàstro­fes). Però no. Somàlia no és cap cen­tre d'interès: és a l'Àfrica.

Sos­pito que Europa (eufe­misme de la Unió Euro­pea), que ens inclou, s'esti­gui equi­vo­cant quan fa com qui sent ploure quan els morts són els altres.

Durant la bonança econòmica és pro­ba­ble que la gana fos una tragèdia era­di­cada a Europa. Però en els últims anys la gana ha tor­nat i ens hem hagut d'inven­tar els bancs d'ali­ments i altres solu­ci­ons d'emergència. Havíem allu­nyat tant la gana del nos­tre esce­nari que el mateix con­cepte gana havia anat per­dent el sig­ni­fi­cat pejo­ra­tiu de sofri­ment (pas­sar gana) per con­ver­tir-se en sinònim pla­ent del desig de men­jar (matar la gana). Els can­vis reces­sius, la pobresa i la misèria, ens estan fent ado­nar que no tot es pot bana­lit­zar i que no és el mateix matar la gana que la gana et mati.

Però la gana et pot matar? Dic­ci­o­nari en mà, no. La gana és el desig de men­jar. Aquí em sem­bla que el dic­ci­o­nari s'equi­voca, perquè la gana també és la neces­si­tat de men­jar. Encara dic­ci­o­nari en mà, el pas enda­vant de la gana és la fam: el desig intens de men­jar. Així, la fam és un grau extrem de la gana. I també així, allò que et pot matar no és la gana, sinó la fam. Entre la gana i la mort, doncs: la fam. El mateix dic­ci­o­nari reserva per a la fam, i no per a la gana, la defi­nició que té a veure amb el dolor físic i moral: sofri­ment gene­ral produït per l'extrema escas­se­dat d'ali­ments.

És curiós, o bé el fruit d'haver per­dut l'ente­ni­ment, o bé la hipo­cre­sia social, que ens que­dem tan amples atri­buint a la gana la mort de 258.000 per­so­nes a Somàlia, quan en rea­li­tat van morir de fam. Cap d'aquells nens no va morir de desig (de men­jar), sinó de sofri­ment (per l'extrema escas­se­dat de men­jar).

En veri­tat, ni tan sols per l'escas­se­dat, sinó per l'absència d'ali­ments. En temps de pre­mis inter­na­ci­o­nals als menús de cen­te­nars d'euros es fa difícil escriure sobre temes dels quals no es parla a taula. Hi ha el perill de caure en la demagògia. Per això, millor escriure sobre llen­gua o fer vaga de fam (o vaga de gana?).