Opinió

Alemanya i Europa

Els europeus
meridionals hem
de reprendre
la cultura de l'esforç
i de la creació
de riquesa

Cada període de la història té els seus ven­ce­dors i vençuts. Encara que sem­bli fàcil, només el trans­curs del temps per­met fer un balanç apro­xi­mat sobre el que ha pas­sat en els can­vis de rasant que cícli­ca­ment s'han produït en tots els pobles i totes les èpoques. Els enci­clo­pe­dis­tes, per exem­ple, per­ta­nyien a una gene­ració que estava con­vençuda d'haver obert el camí ade­quat per arri­bar a la solució de tots els pro­ble­mes que havia patit la huma­ni­tat des del prin­cipi de la cre­ació.

Posa­ren els fona­ments intel·lec­tu­als de la Revo­lució Fran­cesa, però tot i que feren caure l'antic règim el món entrà en noves con­fron­ta­ci­ons que hem arros­se­gat fins al dia d'avui. El segle pas­sat visqué dues revo­lu­ci­ons que can­vi­a­ren l'equi­li­bri de for­ces arreu del món i cau­sa­ren mili­ons de morts en defensa d'unes idees que no s'impo­sa­ren de manera pacífica. La Revo­lució d'Octu­bre de 1917 alterà els equi­li­bris de la Gran Guerra però, sobre­tot, posà la lla­vor per a la cre­ació d'un home nou que va resul­tar tan vell com el de tots els temps.

Les bar­ba­ri­tats del naci­o­nal­so­ci­a­lisme ale­many no foren con­seqüència d'una revo­lució sinó la deriva d'una malal­tia que covava din­tre la soci­e­tat ale­ma­nya i que durant 12 anys cometé tota mena d'estralls fins que fou escla­fada pels ali­ats, demòcra­tes i comu­nis­tes, dei­xant un reguit­zell de mili­ons de morts en trin­xe­res i en camps d'exter­mini. Hor­rorós.

La segona revo­lució fou la de 1979 que començà a Tehe­ran amb l'arri­bada de l'aia­tol·là Kho­meini en un avió des de París. La sac­se­jada d'aque­lles mas­ses que que­da­ren cap­ti­ves de la idea que l'Alcorà havia de regir i domi­nar la vida pública, pri­vada i política encara és pre­sent en molts països de cul­tura i religió musul­ma­nes.

Enmig d'aquests movi­ments tectònics s'han produït a Europa i a Occi­dent molts can­vis de rasant que han con­fi­gu­rat noves espe­ran­ces i alhora han creat con­fron­ta­ci­ons irre­pa­ra­bles. La Gran Guerra començà a des­fer el colo­ni­a­lisme que els euro­peus havien prac­ti­cat durant uns dos segles en nom de la supo­sada supe­ri­o­ri­tat humana i cul­tu­ral. Ale­ma­nya fou la gran vençuda i els impe­ris otomà, rus i aus­tro­hon­garès esquar­te­ra­ren les velles pos­ses­si­ons colo­ni­als entre els ven­ce­dors. Se sabia, però, que aque­lla nova situ­ació era interina. La pau de Ver­sa­lles fou con­seqüència de la rancúnia con­tra Ale­ma­nya, que quedà esca­nyada per uns deu­tes de guerra que mai podia retor­nar. Aque­lles exa­ge­ra­ci­ons cre­a­ren una Ale­ma­nya empo­brida que es llançà al popu­lisme en veure que els polítics de la República de Wei­mar no feien sinó empit­jo­rar les con­di­ci­ons de vida dels ale­manys. Vingué el popu­lisme que acabà entre­gant el poder a Hit­ler, que no va parar fins que Europa tornà a cre­mar per tots cos­tats en nom del domini geogràfic i de la supe­ri­o­ri­tat racial.

Després de la victòria, Europa visqué anor­re­ada durant unes quan­tes gene­ra­ci­ons, pro­te­gida i vigi­lada per dos sis­te­mes polítics, econòmics, mili­tars i soci­als con­tra­po­sats. Hem de tenir en compte que els intents per des­fer-se del domini soviètic es produïren el 1953 a Berlín, el 1956 a Buda­pest, el 1968 a Praga fins que a finals de la dècada dels vui­tanta les vies d'esca­patòria feren caure el Mur de Berlín i es produí la uni­fi­cació d'Ale­ma­nya. La guerra freda havia aca­bat i Europa recu­pe­rava una certa uni­tat de civi­lit­zació que, de fet, es perdé mil cinc-cents anys abans amb la cai­guda de Roma.

La guerra freda fou tan inútil com inne­cessària. Cal dir que en el moment de la cai­guda del Mur el 1989 encara hi havia un milió de sol­dats nord-ame­ri­cans esta­blerts per­ma­nent­ment a la República Fede­ral d'Ale­ma­nya. El can­ce­ller Kohl va pro­moure per la via ràpida la uni­fi­cació ale­ma­nya i tras­lladà la capi­ta­li­tat a Berlín. A canvi, va cedir davant Mit­ter­rand i la resta de diri­gents del que després seria la zona euro, la cre­ació d'una nova divisa que hau­ria d'haver miti­gat la força del marc ale­many.

L'hege­mo­nia de Berlín a l'Europa d'avui no ve per la força de les armes sinó per la potència d'un país que és el més ric, el més poderós i el que acaba dient l'última paraula en totes les deci­si­ons que afec­ten euro­peus de totes les con­di­ci­ons. Jo me'n fio, d'Ale­ma­nya, perquè he vist com en els últims cin­quanta anys ha sabut estar al seu lloc, ha donat pro­ta­go­nisme polític a França i Angla­terra, sabent que encara vivia esmi­co­lada moral­ment i política­ment per les bar­ba­ri­tats come­ses pels seus avant­pas­sats més imme­di­ats. Des del can­ce­ller Ade­na­uer fins a Schröder, aquesta sen­sació de voler con­tri­buir a l'equi­li­bri d'Europa amb tec­no­lo­gia, marcs i suport polític als sis­te­mes democràtics que venien de les dic­ta­du­res meri­di­o­nals de Por­tu­gal, Espa­nya i Grècia, no s'ha posat mai en dubte. No és que ara ho esti­gui. Però la nove­tat que les idees que es coven a Berlín, econòmiques és cert, es vul­guin impo­sar a la resta de la zona euro fan pen­sar, si més no, que podem estar davant d'un domini forçós de l'Europa con­ti­nen­tal. Tho­mas Mann reco­ma­nava, men­tre s'exi­li­ava als Estats Units al final dels anys trenta, que volia una Ale­ma­nya europeïtzada i no una Europa ger­ma­nit­zada.

De com deci­dei­xen els ale­manys aquesta qüestió en depèn la cohesió, la uni­tat i la pau a Europa. En depèn també el futur d'Ale­ma­nya. No és qüestió de qui gua­nyi les elec­ci­ons fede­rals el mes de setem­bre o de si la can­ce­ller Merkel segueix obses­si­o­nada amb els medi­ca­ments de l'aus­te­ri­tat extrema per resol­dre la misèria i la des­es­pe­rança que afecta cada dia més mili­ons d'euro­peus.

Una Europa des­feta per des­a­vi­nen­ces inter­nes, amb Berlín com a cen­tre inqüesti­o­na­ble del poder polític i econòmic, tor­na­ria a posar-se davant d'una con­fron­tació de la qual els rus­sos i els nord-ame­ri­cans no en serien ali­ens.

Al marge de qui governa a par­tir de setem­bre a Berlín, el que cal veure és si s'ha produït un canvi de rasant en què Ale­ma­nya vagi pel seu compte pro­te­gint els seus interes­sos i al marge de les diferències soci­als que s'han per­pe­trat en una part d'Europa en la qual s'han apli­cat els cri­te­ris ina­mo­vi­bles de l'equip econòmic i polític d'un país que se sent segur tor­nant a domi­nar, d'una altra manera, la vella Europa con­ti­nen­tal.

No s'hi val a dir que els països afec­tats per aques­tes mesu­res extre­mes ho han fet tot bé i que la res­pon­sa­bi­li­tat és exclu­si­va­ment de la senyora Merkel. De cap manera. Els euro­peus meri­di­o­nals hem de repren­dre la cul­tura de l'esforç, de l'estalvi i de la cre­ació de riquesa. No podem espe­rar que la sal­vació vin­gui de fora. Però si els ale­manys es reve­la­ren quan se sen­ti­ren esca­nyats per les dra­co­ni­a­nes mesu­res del Trac­tat de Ver­sa­lles i es dei­xa­ren por­tar per dis­cur­sos popu­lis­tes, no hem de per­dre de vista que poden pas­sar coses molt ines­pe­ra­des si aquesta Europa no dóna res­pos­tes ade­qua­des a les pors i els neguits de tan­tes per­so­nes que poden mirar Europa més com un pro­blema que com una solució. Seria esgar­rifós per a tot­hom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.