Alemanya i Europa
meridionals hem
de reprendre
la cultura de l'esforç
i de la creació
de riquesa
Cada període de la història té els seus vencedors i vençuts. Encara que sembli fàcil, només el transcurs del temps permet fer un balanç aproximat sobre el que ha passat en els canvis de rasant que cíclicament s'han produït en tots els pobles i totes les èpoques. Els enciclopedistes, per exemple, pertanyien a una generació que estava convençuda d'haver obert el camí adequat per arribar a la solució de tots els problemes que havia patit la humanitat des del principi de la creació.
Posaren els fonaments intel·lectuals de la Revolució Francesa, però tot i que feren caure l'antic règim el món entrà en noves confrontacions que hem arrossegat fins al dia d'avui. El segle passat visqué dues revolucions que canviaren l'equilibri de forces arreu del món i causaren milions de morts en defensa d'unes idees que no s'imposaren de manera pacífica. La Revolució d'Octubre de 1917 alterà els equilibris de la Gran Guerra però, sobretot, posà la llavor per a la creació d'un home nou que va resultar tan vell com el de tots els temps.
Les barbaritats del nacionalsocialisme alemany no foren conseqüència d'una revolució sinó la deriva d'una malaltia que covava dintre la societat alemanya i que durant 12 anys cometé tota mena d'estralls fins que fou esclafada pels aliats, demòcrates i comunistes, deixant un reguitzell de milions de morts en trinxeres i en camps d'extermini. Horrorós.
La segona revolució fou la de 1979 que començà a Teheran amb l'arribada de l'aiatol·là Khomeini en un avió des de París. La sacsejada d'aquelles masses que quedaren captives de la idea que l'Alcorà havia de regir i dominar la vida pública, privada i política encara és present en molts països de cultura i religió musulmanes.
Enmig d'aquests moviments tectònics s'han produït a Europa i a Occident molts canvis de rasant que han configurat noves esperances i alhora han creat confrontacions irreparables. La Gran Guerra començà a desfer el colonialisme que els europeus havien practicat durant uns dos segles en nom de la suposada superioritat humana i cultural. Alemanya fou la gran vençuda i els imperis otomà, rus i austrohongarès esquarteraren les velles possessions colonials entre els vencedors. Se sabia, però, que aquella nova situació era interina. La pau de Versalles fou conseqüència de la rancúnia contra Alemanya, que quedà escanyada per uns deutes de guerra que mai podia retornar. Aquelles exageracions crearen una Alemanya empobrida que es llançà al populisme en veure que els polítics de la República de Weimar no feien sinó empitjorar les condicions de vida dels alemanys. Vingué el populisme que acabà entregant el poder a Hitler, que no va parar fins que Europa tornà a cremar per tots costats en nom del domini geogràfic i de la superioritat racial.
Després de la victòria, Europa visqué anorreada durant unes quantes generacions, protegida i vigilada per dos sistemes polítics, econòmics, militars i socials contraposats. Hem de tenir en compte que els intents per desfer-se del domini soviètic es produïren el 1953 a Berlín, el 1956 a Budapest, el 1968 a Praga fins que a finals de la dècada dels vuitanta les vies d'escapatòria feren caure el Mur de Berlín i es produí la unificació d'Alemanya. La guerra freda havia acabat i Europa recuperava una certa unitat de civilització que, de fet, es perdé mil cinc-cents anys abans amb la caiguda de Roma.
La guerra freda fou tan inútil com innecessària. Cal dir que en el moment de la caiguda del Mur el 1989 encara hi havia un milió de soldats nord-americans establerts permanentment a la República Federal d'Alemanya. El canceller Kohl va promoure per la via ràpida la unificació alemanya i traslladà la capitalitat a Berlín. A canvi, va cedir davant Mitterrand i la resta de dirigents del que després seria la zona euro, la creació d'una nova divisa que hauria d'haver mitigat la força del marc alemany.
L'hegemonia de Berlín a l'Europa d'avui no ve per la força de les armes sinó per la potència d'un país que és el més ric, el més poderós i el que acaba dient l'última paraula en totes les decisions que afecten europeus de totes les condicions. Jo me'n fio, d'Alemanya, perquè he vist com en els últims cinquanta anys ha sabut estar al seu lloc, ha donat protagonisme polític a França i Anglaterra, sabent que encara vivia esmicolada moralment i políticament per les barbaritats comeses pels seus avantpassats més immediats. Des del canceller Adenauer fins a Schröder, aquesta sensació de voler contribuir a l'equilibri d'Europa amb tecnologia, marcs i suport polític als sistemes democràtics que venien de les dictadures meridionals de Portugal, Espanya i Grècia, no s'ha posat mai en dubte. No és que ara ho estigui. Però la novetat que les idees que es coven a Berlín, econòmiques és cert, es vulguin imposar a la resta de la zona euro fan pensar, si més no, que podem estar davant d'un domini forçós de l'Europa continental. Thomas Mann recomanava, mentre s'exiliava als Estats Units al final dels anys trenta, que volia una Alemanya europeïtzada i no una Europa germanitzada.
De com decideixen els alemanys aquesta qüestió en depèn la cohesió, la unitat i la pau a Europa. En depèn també el futur d'Alemanya. No és qüestió de qui guanyi les eleccions federals el mes de setembre o de si la canceller Merkel segueix obsessionada amb els medicaments de l'austeritat extrema per resoldre la misèria i la desesperança que afecta cada dia més milions d'europeus.
Una Europa desfeta per desavinences internes, amb Berlín com a centre inqüestionable del poder polític i econòmic, tornaria a posar-se davant d'una confrontació de la qual els russos i els nord-americans no en serien aliens.
Al marge de qui governa a partir de setembre a Berlín, el que cal veure és si s'ha produït un canvi de rasant en què Alemanya vagi pel seu compte protegint els seus interessos i al marge de les diferències socials que s'han perpetrat en una part d'Europa en la qual s'han aplicat els criteris inamovibles de l'equip econòmic i polític d'un país que se sent segur tornant a dominar, d'una altra manera, la vella Europa continental.
No s'hi val a dir que els països afectats per aquestes mesures extremes ho han fet tot bé i que la responsabilitat és exclusivament de la senyora Merkel. De cap manera. Els europeus meridionals hem de reprendre la cultura de l'esforç, de l'estalvi i de la creació de riquesa. No podem esperar que la salvació vingui de fora. Però si els alemanys es revelaren quan se sentiren escanyats per les draconianes mesures del Tractat de Versalles i es deixaren portar per discursos populistes, no hem de perdre de vista que poden passar coses molt inesperades si aquesta Europa no dóna respostes adequades a les pors i els neguits de tantes persones que poden mirar Europa més com un problema que com una solució. Seria esgarrifós per a tothom.
