Niciesa conscient

Una de les diferències més nota­bles en relació amb la ter­ri­ble pressió sobre la llen­gua i la cul­tura que va patir aquest país durant el fran­quisme –ara que n'hi ha que no ente­nen que el català esti­gui més amenaçat en democràcia que no pas durant la dic­ta­dura– és jus­ta­ment el fet que vivim en un estat on mana la llei i no pas el franc arbi­tri ideològic que no se sus­tenta sinó en la força. La mani­pu­lació de la rea­li­tat, el rebuig a la ciència o la negació de l'evidència, en un ambi­ent dic­ta­to­rial, els atribuïm a l'opinió sectària, a l'adoc­tri­na­ment o a la sim­ple benei­te­ria de qui ostenta el poder. En democràcia, com que la llei és sobi­rana (i s'imposa sobre l'indi­vidu malèfic, maniàtic, inqui­si­dor, o sobre l'estruc­tura repres­siva), com que es dicta gràcies a la labor de per­so­nes que han estat esco­lli­des d'entre el poble per repre­sen­tar el poble i els seus interes­sos, en democràcia, doncs, no hi hau­ria d'haver espai per a l'estultícia o per a la nici­esa, prac­ti­cada, a més, amb mala fe. Però n'hi ha. I ales­ho­res entra en joc un argu­ment per­vers. Llui­tar con­tra els cri­te­ris impo­sats de la dic­ta­dura enco­ratja i obliga a una des­a­fi­a­ment sense quar­ter con­tra el domini del ter­ror. Fer-ho con­tra la decisió política de qui ha estat inves­tit de legi­ti­mi­tat a través de les urnes pot ser vist com una negació dels prin­ci­pis de l'estat de dret. És més fàcil, doncs, sobre­viure a la injustícia que no pas evi­tar el col·lapse que pro­vo­quen els que, en apa­rença, vet­llen pel man­te­ni­ment de la civi­lit­zació. Ja ho deia Auden: les regles de la democràcia no es poden apli­car a la cre­ació poètica i, per extensió, al judici científic. Les majo­ries no deci­dei­xen (no poden deci­dir) sobre la llei de la gra­ve­tat, sobre el crei­xe­ment de les plan­tes o sobre la forma d'un sonet. Ni tam­poc tenen res a dir sobre el País Valencià, sobre la llen­gua que es parla a la Franja o sobre la genuïnitat del català com a idi­oma propi de Cata­lu­nya. I, quan suc­ce­eix, com ara, quan els Par­la­ments (no pas perquè sí sinó amb un pla ben defi­nit) per­ver­tei­xen la defi­nició de les seves fun­ci­ons, les con­seqüències són espa­or­di­do­res.