Gavarres, Garrotxes, Alberes...

Trobo que és una feina de gran mèrit perquè, entre altres coses, s'estan recu­pe­rant per sem­pre uns per­so­nat­ges que altra­ment serien anònims des­co­ne­guts, es recu­pe­ren també tra­di­ci­ons i la memòria d'ofi­cis des­a­pa­re­guts, es des­co­brei­xen i se sal­ven històries guapíssi­mes que esta­ven con­dem­na­des a morir sota la cen­dra del temps, etc. Aques­tes revis­tes (la gent en diu lli­bres) que abas­ten ter­ri­to­ris con­crets i que des de Cassà de la Selva s'escam­pen per la demar­cació i més enllà ja cons­ti­tu­ei­xen per elles matei­xes un patri­moni històric i docu­men­tal de gran valor. N'hem d'estar con­tents, perquè és un entra­nya­ble revis­co­la­ment inte­gral o quasi d'un patri­moni ben nos­tre. Trobo també que ara convé més que mai conèixer-nos nosal­tres matei­xos per esti­mar-nos i valo­rar tot el que som, allò que tenim i d'on venim. Massa sovint estem temp­tats d'anar a bus­car coses extra­or­dinàries lluny de casa, i aques­tes publi­ca­ci­ons que diri­geix Àngel Madrià tenen el gran mèrit d'aju­dar-nos molt a valo­rar allò més pròxim que viu i xar­bota en els nos­tres pobles, en la gent que trac­tem a diari, en els nos­tres monu­ments i pai­sat­ges. Ja ho puc dir clar: n'estic ufanós i con­tent, d'aques­tes revis­tes; ho pro­clamo ara, aquí i allà on s'escai­gui. I par­lant de geni­a­li­tats llu­nya­nes, com que fa dies estic fent una relle­gida mas­siva d'autors rus­sos que m'havien agra­dat de jove, puc ben dir que aquesta publi­cació de les Gar­rot­xes (i les Gavar­res, i les Albe­res, és clar), amb els seus trac­ta­ments tan pla­ners, tan nos­trats i tan sen­zi­lla­ment humans, és l'encar­nació pura i pelada de l'anti­dos­to­ievskisme (per­do­nin la parau­lota). Dos­to­ievski ho fa tot a l'inrevés: escriu con­tes de ter­ror angoi­xant, negres exàmens de consciència i apo­lo­gies de con­trició cor­se­cada; tracta idi­o­tes de pro­di­gi­osa vida i enigmàtiques figu­res d'assas­sins que es fan esti­mar perquè mos­tren pene­di­ment i com­punció; mani­pula ànimes místi­ques com lli­ris imma­cu­lats enmig de sang, supli­cis, tur­ments i dolors; en les seves novel·les sur­ten mares des­pen­ti­na­des que sem­blen dones en l'ago­nia i dones agòniques que, amb els ulls xops de llàgri­mes, sem­blen mares. I un pen­sa­ment final en relació amb la lec­tura, ara que a Madrid han posat tant de moda par­lar de nazis i de nazisme, penso que ens escan­da­lit­zem del foc que va fer Hit­ler amb els lli­bres, però avui els cre­mem (en gene­ral, ep!) a base de silenci i pas­si­vi­tat.