No és l'economia

El 14 de març de 2004 és el dia que alguns recor­da­ran per la victòria de Zapa­tero a les elec­ci­ons esta­tals. Una victòria ines­pe­rada que, temps a venir, ins­tau­ra­ria el reg­nat dels gabi­nets de comu­ni­cació política, la política del gest i de la imatge, i l'esto­va­ment ideològic del PSOE. La sense nord i per­ma­nent can­di­da­tura de Chacón a la secre­ta­ria gene­ral del PSOE no seria més que això: el dar­rer monu­ment a la política de l'embol­call, del comu­ni­cat ofi­cial i l'espuma ideològica, que es va ini­ciar aquell 14 de març.

Guardo un record ben pre­sent d'aquell dia. Recordo veure amb sor­presa i ale­gria els avançaments dels resul­tats elec­to­rals per tele­visió. També recordo haver anat al tea­tre a veure El reta­blo de las mara­vi­llas, unes vari­a­ci­ons con­tem­porànies de la peça de Cer­van­tes inter­pre­tada pels Joglars, al Lliure. Una de les dar­re­res apa­ri­ci­ons a l'escena cata­lana, val a dir, d'una com­pa­nyia fantàstica de la qual vaig ser admi­ra­dor durant molt de temps fins que el paper va aca­bar per pujar-li al cap, al seu direc­tor.

He tor­nat a recor­dar tot ple­gat, elec­ci­ons i peça tea­tral, en un recent assaig de Muñoz Molina. Todo lo que era sólido. Un text dur, molt dur, sobre la decadència moral de l'Espa­nya con­tem­porània. Un text que intenta ser­vir d'astrin­gent, de pur­gant, que pretén desin­fec­tar però que en essència es queda en un relat del cata­clisme moral que han repre­sen­tat prop de vint anys d'espe­cu­lació, d'enri­qui­ment des­con­tro­lat i de caci­quisme polític.

Pel text hi cir­cu­len El Pocero, els xalets de la costa, les requa­li­fi­ca­ci­ons, els camps de golf sense aigua, els regi­dors d'urba­nisme amb comp­tes a Andorra i els anun­cis de pros­ti­tució i de cirur­gia estètica als dia­ris. No és l'eco­no­mia, però, el que fa mal a la vista i obliga el lec­tor a apar­tar de tant en tant la vista del paper. És l'eclosió de l'imme­di­a­tisme, de l'hedo­nisme i l'eclipsi del com­promís polític. Si en temps de la República les esquer­res pro­cla­ma­ven el millor mes­tre per a l'escola més humil, ara seran aques­tes matei­xes esquer­res les que es dedi­ca­ran a fon­dre's en el pai­satge espe­cu­la­tiu.

Si els suïssos van tenir Calví per bas­tir la tex­tura moral dels seus ciu­ta­dans; els espa­nyols han tin­gut Cer­van­tes i El retaule de les mera­ve­lles. Un món irreal, fet d'il·lusió, cor­rup­te­les i diners, en el qual el ser i el saber que­den escla­fats per la ignorància i el desig de poder. Som on érem, diu l'autor. El 2005 Fran­cisco Camps posava la dar­rera pedra del ruïnós com­plex de la Ciu­tat de les Arts i les Ciències. El 2006 el govern de l'Estat posava 6.000 mili­ons per com­ple­tar la mas­todòntica Ter­mi­nal 4 de Bara­jas. No som tan lluny de tot ple­gat. El 2011 Car­los Fabra inau­gu­rava l'aero­port sense avi­ons de Cas­telló i el 2012 Madrid per­dia cap i sen­deri amb l'Euro­ve­gas d'Adel­son. Dues mani­fes­ta­ci­ons d'aquest Gran Retaule que s'inicià a Mar­be­lla a ini­cis dels noranta sota el guiatge de Jesús Gil, Tele5 i les Mamac­hic­hos.

Molts són els punts del lli­bre que dema­na­rien una reflexió pro­funda. Sobre­tot als intel·lec­tu­als com­pro­me­sos (còmpli­ces, callats, la majo­ria) i als polítics benin­ten­ci­o­nats (els més mal­pa­rats en aquest qua­dre lide­rat pels cob­di­ci­o­sos i els incom­pe­tents). Una pri­mera reflexió apun­ta­ria cap a la impe­ra­tiva neces­si­tat d'aspi­rar a tenir una soci­e­tat edu­cada per acon­se­guir un govern noble. Tenim el que som, diu l'autor. En aquest qua­dre, cacics i cor­rup­tes són els únics bene­fi­ci­ats de man­te­nir el poble igno­rant, per poder arros­se­gar-lo així a la inau­gu­ració d'un gran nyap i, al final, pas­sar-li el compte. Ciu­ta­dans de la província, aquí teniu el vos­tre aero­port per pas­se­jar-hi.

Un segon apunt apun­ta­ria a la neces­si­tat de rear­mar l'estat de dret. Recu­pe­rar els murs i els con­tra­forts legals que durant anys han estat deni­grats com a rigi­de­ses admi­nis­tra­ti­ves, quan tot sovint han ser­vit per fre­nar, que no atu­rar, els casos de cor­rupció escam­pats arreu. Vul­gui la sem­pre invo­cada pro­posta de llei de reforma de l'admi­nis­tració no obli­dar aquest punt. La ter­cera reflexió: cons­ta­tar la mag­ni­tud de l'entra­mat ins­ti­tu­ci­o­nal i cli­en­te­lista cons­truït en la dècada dels setanta per emu­lar cata­lans i bas­cos. Baro­nies per­fec­tes, amb les seves corts, els seus pat­ges i els seus viat­ges a Nova York per posar Múrcia, el País Valencià, Cas­te­lla, Cata­lu­nya, o el que cal­gui, al món. Viat­ges d'inter­na­ci­o­na­lit­zació que aca­ba­ven amb àpats a preu d'or on es par­lava cas­tellà (o català) perquè ningú no sabia anglès ni falta que hi feia, ja que els únics comen­sals eren el mateix seguici, els peri­o­dis­tes a sou i les càmeres de la tele­visió autonòmica.

Des del qua­drant supe­rior dret d'aquesta península moral­ment devas­tada, la lec­tura pren un matís dife­rent. Cata­lu­nya no ha aplau­dit la ignorància, en tot cas l'ha tole­rada. Tam­poc ha estat còmplice de la cor­rupció. Quan aquesta s'ha produït s'han exi­git res­pon­sa­bi­li­tats i, tot sovint, han rodat caps. Casos d'aver­go­nyi­ment col·lec­tiu, n'hi ha hagut i n'hi haurà. Però no els cele­brem ni els cele­bra­rem. Ni és la nos­tra manera de ser ni cre­iem que siguin els cos­tos ine­vi­ta­bles de la política. Con­tra l'autor, a Cata­lu­nya “no cele­brem el mèrit de no can­viar mai, de ser fidels a con­vic­ci­ons inva­ri­a­bles”. Tam­poc ente­nem que l'edu­cació sigui una nosa, la crítica imper­do­na­ble, la dis­crepància una heret­gia i l'exem­pla­ri­tat des­co­ne­guda. Muñoz Molina, un andalús il·lus­trat, es dol d'Espa­nya i la mira des de la distància. Des de Madrid, Nova York o Ams­ter­dam. La mira amb resig­nació, amb tris­tesa i tan­cant els punys. “Amb freqüència he mar­xat alleu­jat de la meva ciu­tat, del meu país”, diu l'autor. Davant del pano­rama, ves per on, pot­ser els cata­lans aca­bin fent el mateix que l'autor sense dei­xar de viure a la ciu­tat on viuen.