Perdó i caritat

A l'espera dels can­vis que pugui efec­tuar (o no) el papa Fran­cesc, la pre­gunta que inqui­eta la gent és si el nou bisbe de Roma serà capaç de refor­mar la cúria a fons o si la cúria, a poc a poc, refor­marà el nou papa... Aquest és el dubte. Un dubte, per cert, prou rao­na­ble; la qual cosa vol dir que quel­com hem après de tot aquest gui­ri­gall que ha pre­si­dit l'Església en els últims anys.

Qual­se­vol hau­ria dit que, amb un tàndem tan potent com el que for­ma­ven Woj­tila i Rat­zin­ger, tot ani­ria com una seda, i no sols no ha sigut així, sinó que hem anat de mal a pit­jor. La reforma pen­dent, la de la cúria, es va men­jar la reforma can­dent. Pau VI ja va tenir més pro­ble­mes del compte, pel mateix motiu: per no haver refor­mat a fons la cúria. La va uni­ver­sa­lit­zar, pen­sant segu­ra­ment que amb això n'hi hau­ria prou, i no va ser així. Amb l'arri­bada del papa Woj­tila, la cúria es va enfor­tir. Els viat­ges papals són a l'ori­gen d'aquest enfor­ti­ment, que acabà en blin­datge. La presència de Rat­zin­ger, al cap­da­vant del dicas­teri més poderós va fer la resta. No serà gens fàcil, cer­ta­ment, treure'n l'aigua clara. Això no vol dir que les espe­ran­ces d'una millora no siguin fona­men­ta­des, ho són. Però ho són perquè hem tocat fons, siguem sin­cers. El res­pecte que ens mereix el papa no és raó sufi­ci­ent per no ser sin­cers. Els pro­ble­mes de la cúria no hi serien si la reforma no s'hagués des­cafeïnat des del prin­cipi. La mort sob­tada d'Albino Luci­ani va pre­ci­pi­tar les coses. Dos con­cla­ves en un mes (i en ple estiu) van ser massa, sobre­tot si tenim en compte l'edat dels car­de­nals elec­tors. D'altra banda, l'elecció de Carol Woj­tila no va ser tan encer­tada com sem­blava. Els mit­jans de comu­ni­cació hi van con­tri­buir pode­ro­sa­ment.

A remolc dels mit­jans, el cato­li­cisme es con­vertí de bell nou en cris­ti­an­dat, és a dir: en mari­datge entre l'Església i els estats. Recordo com si fos ara la pri­mera visita de Carol Woj­tila a l'Estat espa­nyol. L'expec­tació era immensa. I qui­nes van ser les seves pri­me­res parau­les? Que la jerar­quia no havia sabut defen­sar els drets de l'Església. Era (féu memòria) la pri­mera vegada que el par­tit soci­a­lista gover­nava amb majo­ria abso­luta. Aquí la seva fòbia anti­co­mu­nista va poder més que ell, cosa que s'ani­ria repe­tint al llarg del seu llarguíssim pon­ti­fi­cat. En ter­mes gene­rals, aquí es vivia en el con­ven­ci­ment que la Tran­sició democràtica s'havia fet bé, sense trau­mes ni pre­ju­di­cis. Aquell gerro d'aigua freda no era gens oportú, però sí reve­la­dor. Només cal veure l'iti­ne­rari que ha seguit la jerar­quia espa­nyola. Mai no ha aca­bat d'assu­mir l'espe­rit del Con­cili. La prova la tenim en l'existència mera­ment vir­tual de la Con­ferència Epis­co­pal Cata­lana. No es va saber defen­sar amb valen­tia de les esco­me­ses bru­tals de la COPE, ni tam­poc es va saber des­mar­car de la política del car­de­nal Rouco en relació amb la llei de la memòria històrica. Hau­ria bas­tat un sol bisbe, amb la talla de Pere Casaldàliga, i a Cata­lu­nya no hi hau­ria, a hores d'ara, cap mort per iden­ti­fi­car, ni cap altra fossa comú que no fos el Fos­sar de les More­res.

Hi ha més coses que no s'han fet bé. No és cap secret que la política de nome­na­ments de bis­bes ha sigut la clau que explica la invo­lució. Woj­tila nome­nava els bis­bes en funció de la seva més que dis­cu­ti­ble idea de la uni­tat interna, uni­tat que va deri­var en uni­for­misme, com sem­pre sol pas­sar. La rea­li­tat és plu­ral. I en això el Con­cili fou clar i con­tun­dent. Uni­tat sí, però en l'Espe­rit, l'ele­ment cons­ti­tu­tiu de l'Església, i no cal res més. Això no obs­tant, els nos­tres bis­bes insis­ti­ren (i con­ti­nuen insis­tint) en la uni­ver­sa­li­tat, com a car­net d'iden­ti­tat: són bis­bes, no de Cata­lu­nya, segons ells diuen, sinó de l'Església uni­ver­sal. Amb aquesta men­ta­li­tat, la sobi­ra­nia des­a­pa­reix del mapa. Lluny de con­tri­buir a enfor­tir la nos­tra iden­ti­tat específica, s'han refu­giat en la uni­ver­sa­li­tat, que tam­poc no és tal: és espa­nyo­lisme camu­flat.

El Con­cili va dei­xar clar que en l'Església local hi ha l'Església uni­ver­sal. Per si això fos poc, ha tin­gut lloc l'esquar­te­ra­ment de la diòcesi de Bar­ce­lona, Cap i Casal de Cata­lu­nya. I els nous nome­na­ments s'han fet al marge dels cler­gues i dels fidels, en un país, el nos­tre, on les comu­ni­tats de base són molt més vives que en altres llocs. I on tenim l'exem­ple de Mont­ser­rat, un mones­tir que és un refe­rent en tot: en la reforma litúrgica, en l'espe­rit de ser­vei i en la manera de prac­ti­car la regla d'or de Sant Benet, ora et labora (prega i tre­ba­lla). Tal vegada sigui el lema més adi­ent en aquest compàs d'espera. Atès que tot depèn del papa, com abans del Con­cili, i que les con­ferències epis­co­pals són com són, no hi per­drem res con­ti­nu­ant com fins ara: pre­gant i tre­ba­llant. Al cos­tat (això sí) dels més neces­si­tats o dels més pobres, com la millor garan­tia que no tre­ba­llem en va. No és el mateix ser pobre aquí que a l'Ara­guaia, però sí que és el mateix ser bisbe aquí que en qual­se­vol altre lloc. Ser bisbe a Cata­lu­nya, avui, és ser pas­tor d'un poble empo­brit. L'arti­cle de Joan Mara­gall, “L'Església cre­mada”, és tan actual com el dia que es va publi­car, el 18 de desem­bre del 1909, seguit de “La Ciu­tat del perdó”, on Mara­gall demana perdó i cari­tat per a tot­hom. Doncs això.