Una reial xiulada

El públic del Liceu només és el que és; repre­senta una mino­ria dins la soci­e­tat bar­ce­lo­nina i molt menys en el total de Cata­lu­nya. La gent del Liceu, com a menys cosa, forma part d'un nivell benes­tant, més aviat con­ser­va­dor i no gaire afec­tat per les reta­lla­des. Amb tot, fa cent vint anys que algú tirà una bomba a la pla­tea i fa tres dies els ano­me­nats prínceps d'Astúries rebe­ren una monu­men­tal xiu­lada. Tam­poc no és la pri­mera vegada que els cata­lans xiu­len els Borbó-Grècia, ja que la monu­men­tal xiu­lada que rebe­ren en l'ober­tura del mun­dial d'atle­tisme, el 1989, establí un rècord que encara no ha estat superat. I els crits con­tra l'hereu de Franco, quan era príncep d'Espa­nya, per allà els anys sei­xanta, mol­tes vega­des ana­ren acom­pa­nyats del llançament d'objec­tes ali­men­ta­ris de tota mena (ous, tomàquets... i una vegada, fins i tot, pata­tes). És un risc que va amb el sou i, amb la que està caient, encara repre­senta un risc de baixa inten­si­tat.

Amb tot, ara i aquí, la xiu­lada del Liceu pot sig­ni­fi­car molt més del que podria ser l'expressió d'un males­tar pun­tual. Bé, és veri­tat que és difícil adju­di­car tots els xiu­lets a una sola per­sona o a una causa con­creta, ja que s'aple­ga­ven diver­sos motius en l'esce­nari dels fets. Segur: una pro­testa majo­ritària cal atri­buir-la al des­con­ten­ta­ment per la situ­ació política actual i la crisi latent que ens acom­pa­nya, però també s'hi devia reflec­tir un des­en­cant pel bor­bo­neo actual i la mal­des­tra actu­ació de la monar­quia. I vés a saber si la gent també estava moti­vada per la presència de la senyora Lla­nos de Luna, per la com­pa­nyia de l'alcalde Trias, pels embus­sos que es cre­a­ren a les Ram­bles o, sim­ple­ment, perquè no els agra­dava l'òpera.

Més: la crònica de l'acte parla que se sen­ti­ren diver­sos crits de “foteu el camp”, i aquests sí que tenien des­ti­na­tari con­cret. La gent se sent defrau­dada pel paper pre­po­tent, tra­pe­lla i fora de lloc del rei i la seva família, un con­junt d'indi­vi­dus d'un com­por­ta­ment gens exem­plar. Però, almenys fins ara, calia pre­su­mir que Felip i Leti­zia se sal­va­ven de la crema i no havien per­dut la sim­pa­tia, pot­ser l'espe­rança, del poble. La xiu­lada del Liceu pot indi­car que fins i tot aquesta carta, la de la suc­cessió borbònica, ja arriba massa tard.